La Júlia ha somniat. Amb els ulls oberts, però. Ha vist un horitzó ple de llum, de vida, de pau i d'alegria. Flors de tots colors, amb el cromatisme que cap imaginació ha pogut crear, només la Natura.

La Júlia ha somniat que somreia al Sol, a la llum i a la mar, que s'estén pertot arreu. I ha sentit com creixien els arbres als seus peus, les arrels xucladores conquerien cada racó del subsòl a la recerca de la gota d'aigua més cristal·lina i plena.

La Júlia ha somniat i encara somnia. Acosta-te-li de puntetes, a les palpentes reconeix on té la cara i besa-la, paraula, xiuxiueja-li que és veritat tot allò que somnia. Si ho creu endins del seu cor...







Avui he rebut aquest vídeo, junt a una postal nadalenca. De la postal no n'he fet quasi esment (per raons de creença) però la cançó del vídeo m'ha commogut. M'ha semblat bell, enormement bell que gent d'arreu del món pugui unir-se gràcies a la Música. Sí, en majúscula. Perquè és la grandesa que té: des dels Estats Units a l'Àfrica negra, passant per Mèxic, Brasil, Amsterdam o, fins i tot, Barcelona. I malgrat la pobresa de molts d'ells (per no dir indigència). Us deixo, aquí també, aquest vídeo per si casualment hi entreu. Gaudiu-lo com jo ho he fet. Amb sentiments!



La policia el va trobar nu i amb el penis, que havia estat dissecat, escampat al seu voltant.

*


Montserrat, farta del seu mobiliari marit immòbil, llegia Danielle Steel mentre ell roncava al seu costat, com ja venia essent habitual, igual d'habitual que el silenci fos trencat pels gemecs femenins del pis del costat.

*


Flora, farta de bombons d'hipermercat i de genialitats granhermanístiques, es raspatllava les dents amb música davidbisbaliana de fons per no escoltar els gemecs femenins del pis del costat.

*


Daniela, farta de fregar plats i cuallar truites de patata, es dirigia a l'habitació cordant-se la bata de pelfa amb sorollos passos per disminuir els gemecs femenins del pis del costat.

*


L'aquelarre veïnal va decidir posar fi a les contínues nits de desvetllament provocat pel variat assortiment d'esbufecs mai repetits, plens de passió per elles anhelada, fins llavors desconeguda.

*


F., engominat i amb una atrotinada jaqueta passada de moda, es va contemplar al mirall. Malgrat estar marginat pel seu nanisme, la seva làbia conqueria, inversemblantment, les dones més formoses, que queien rendides als seus peus, com mosques a l'insecticida.

*


F., ja preparat per conquerir una nova fèmina encara no tastada, es disposava a sortir quan es creuà amb els ulls libidinosos de les seves tres veïnes de replà.

*


Montserrat, Flora i Daniela van tornar a llur rutina saciades de sexe i satisfeta llur venjança.




Mira, pinta, comprova el resultat.
Sóc jo i ningú més
per molt que em vulguis maquillar.
No t'agrado? Llavors, no t'agrada
la veritat, encara que faci mal.

Mira'm, suposo que en saps.
Observa i accepta
la realitat. És millor el seu fruit
dolç i sincer que el sabor
edulcorat i fals de les hores
plenes de mentides.

Mira'm a l'espill i creu-me.




Mans que s’inventen
en el full del silenci.
No hi ha paraules.

La papallona
de la mentida vola
entre els seus traços

i és la pupil•la
la víctima que observa
mans impossibles.




Em sento observada
pels teus ulls i em despulles
més que el pit, en realitat.
Notes com s’endureix el mugró
quan el mires. Encara deus recordar
la seva textura en xumar-lo,
el seu tacte en acariciar-lo amb les mans
que ara agafen el pinzell.

Em sento observada
i la sensació no és gens desagradable;
tot i que el meu cos quasibé
ja pertany a la teva mirada
i se t’ha mostrat nu completament,
sembles buscar nous detalls en el llenç
que brollen del pinzell
que ara agafes amb les mans.




Tinc una casa a prop de la mar.
Hi visc amb la meva germana.
Sense panys ni forrellats,
pots entrar-hi tan fàcilment com l’aire.

Hi ha foc sempre encès a la llar,
menjar per als nouvinguts i beguda:
el meu nom, el deus haver escoltat,
repeteix-lo perquè m’anomenen Natura.




Desemparada. Com si desconeixés
el terra que he de recórrer tota sola
amb presses per abandonar-lo.

Trista i buida, tornant el pas
a l’eixam d’inquietuds, la terra
aliena la meva memòria de dona perduda.

Camino, perquè no puc parar, tota sola,
perquè la vida em fueteja amb filferros
espinosos i roents.

Desitjo reposar en el teu pit
hirsut i flonjo, ara que m’has deixat,
cansada d’anar enlloc per oblidar-te.




Dematí de diumenge. Estenc
la primera bugada de la meva
estrenada emancipació.
Desperto alliberada, una altra vegada,
sense cordes que em lliguin al llit
ni compromisos eterns.

Cal plorar? Serà inútil penedir-se
de la decisió presa. Sola, de nou.
I no reculo per a demanar clemència
a l’orgull del meu darrer romanç:
si algun dia em fa falta l’aigua,
sé on trobar-la fàcilment.




Duc la lira del cant constant,
de la puresa que neix
pensant en encisar
la bellesa d'una dona
amb l'enigma de la metàfora,
amb la dolçor del mot.

Duc el poema i el batec
que escriuré amb sang
damunt de les brases
del darrer ocàs que pugui veure.




Solc del pensament
que s'endinsa
i remou, que equidista
de l'oblit i del record.

Capvespre calm
amatent d'allò que pot
esdevenir-se, de la pau
per conèixer noves llengües.




Rondo la prohibició
si escolto la teva veu,
encara que no et vegi.

I desprenc la raó
allà on he caigut de nou
en la temptació de beure
l'aigua amagada dels teus ulls.




Et diré pensament.
Llavors, podré tenir-te
dins meu com un llibre
en blanc que pugui escriure
en la maragdina mirada
del dia que tot just comença.

Diré t'estimo, i la memòria
se m'endurà amb tu...




El
cec
cull
la
flor
de
la
llum
amb
els
seus
dits
que
creix
al
fons
dels
seus
ulls
buits,
el
so
del
plor
de
la
mar
i
de
la
guitarra.




Pintor, dona i gos.
Al seu voltant,
l’estança és ombrívola,
quotidiana, vulgar.

Els ulls t’observen
quan els contemples
i semblen parlar-te
amb la serenor del vespre.

L’instant no mor
perquè el quadre el reté
i el repta a existir
més enllà del temps.

I tu, ets l’espectador.
Res no escapa a la paleta
genial de la retina.
Ni tan sols els defectes.




Hi ha fum de la indústria
en la retrobada amical.
Xoquen les mans i unes paraules
s’escampen per l'ambient local.

L'estàtua eqüestre alça
l'espasa cap al cel
de la mitjatarda i assenyala
el camí del núvol fidel.

I la bandera d'un país desconegut
voleia per on vol el vent mut.

Hi ha fum de la indústria
al voltant de la plaça
on la geometria es pressent
com el futur de la nostra raça.

Cargols com gàrgoles immòbils
s'escampen pel terra brillant
i la placidesa del poble que no s'adona
del que succeeix al seu voltant.




UN MOMENT. I EL TEMPS PARA
EL SEU RITME FRENÈTIC
DE FERIDA PROFUNDA:

LA CICATRIU ÉS
ROJA...

Em parles fràgil
Com l’aire, i el silenci
Esdevé brisa
Acaronant-me els somnis,
Els meus somnis d’argila

i

d
a
v
a
l
l
o

f
i
n
s

a
l

final del laberint que sóc

i

tRRRRRRRRRRRRRonTOllO teRRRRRRiblement
i l'espasme és tan gran que

c
a
i
c

d
e

n
o
u

f
e
n
t

i a a u s.
z g z g e

DEMENTpresentRODOLOiM'AIXECO.

ssssssssssshhhhhhhhttttttttttttt

MUTS I A LA GÀBIA!

deixamdabellesobreresmentrestantlalíniaqueseparalademènciadelaraóésmassafina.

paral•lelament, el mal no acaba.

i segueixo preguntant-me: quins escrits engendraran els meus dits
Futur



La teva mirada d’aigua
podrà recórrer la meva pell
fins que el desig sigui
tendre com la gota que regalima en el teu coll.

No la veus? Potser només
jo puc veure-la, mesell
dels teus llavis de fruita,
enamorat de la teva bellesa que em deixa el cor moll.

La teva mirada d’aigua i el futur estès dins meu,
com el creient que espera la clemència de Déu.




1

No et giris, nua
com ets de cos i d'ànima
perquè tinc l'aura
de les hores viscudes
als capcirons. T'espero.

2

El vent t'escolta
i sabrà pentinar-te
amb subtilesa,
dama de l'aigua pura,
ombra de la bellesa.






Illa captiva en l'illa
filla del vent que perilla
cada cop que s'esdevé
el dia i la nit, el bé
i el mal, l'oceà callat
que no retorna la soledat
quan la multitud s'apropia
de tot allò que manca i guia,
el dolor i la llum, la foscor
per sempre, com si l'horitzó
s'empassés la resplendor aspriva
i l'illa, que, immòbil, segueix viva.




Sense cap motiu, marxa. Escolta Sigur Rós i desapareix del món. El carrer és nevat, buit de gent, que deu estar-se a casa amb la llar de foc encesa. Amb un zumzeig en les oïdes jugarà eternament (*) i el sol cau en l’horitzó, crepuscle rogenc que deixa el fred de la imminent nevada i la música no desapareix. Tot i trobar-se a una remota ciutat enmig del no-res, que no reconeix ja. A la seva Suècia natal. Es crea un microcosmos personal, on la canalla és feliç i ell se sap estimat per algú, on la perfecció existeix inclús quan tot és negre amb la foscor de la depressió. I camina sense direcció aparent però sap cap a on va. Carrers deserts i fanals a punt d’encendre’s. La seva barriada queda enrere. Si troba cap individu ara no el reconeixerà. Els flocs de neu cauen de forma uniforme, els mira i els troba perfectes. Perfectes com la seva deformitat. Aquest cervell seu que no para de crear pensaments, intermitències de la coherència, un boig canta dins del seu cap. El fred extrem no el congela i no calla, crida i gemega, entre les parets del seu crani, el vol mossegar, el coneix, no s’aturarà, no callarà, ell és l’únic d’emmudir aquest cabró que el turmenta i li perfora els timpans, aquesta angoixa constant que li remou les entranyes fins a la sacietat. I jau dins seu i es revolca entre els seus pensaments ordenats i la canalla que és feliç omple de xiscles les estances del seu interior, tots juguen amb ell, eternament, com repeteix Sigur Rós. I per això ha marxat. Sense motiu. Sense cap motiu. Cap al llac gelat. Amb els patins, sense aixecar sospites. El fred ho ha glaçat tot excepte els llocs que sap. Forats enmig del gel com els forats que tothom diu que té dins del cap, per on s’escolen i rodolen la tristesa i la melangia, la pluja i la neu. Follia, bogeria, demència. La que pateix el món. I els pares el vigilen, volen saber què fa en cada moment, com si hagués de justificar cada alenada que respira. I hi ha massa paraules escampades, parlen sense sentit, sense raó ni coneixement. Rumors que el minen, amargor que l’anul·la. Ell se’n vol protegir. Al fons del llac hi ha la fi del zumzeig juganer, el silenci i la pau...

(*)Með suð í eyrum við spilum endalaust
[Amb el zumzeig a les oïdes juguem eternament, nom del darrer disc de Sigur Rós]




Terra cremada, mort, destrucció, l'hivern és cruel, i els flocs de neu. Infinita caiguda de neu que gela els ànims i les ànimes. Assolament, rostolls i camps erms, ruïnes fins on pot abastar la vista, fins a l’horitzó, que fumeja, roig de mort, negre de cruesa, i la fam i el dolor i els cadàvers, des d’ancians veterans a tendra canalla que no coneix encara la vida. Neu i neu i muntanyes glaçades, planície isolada enmig de la devastació. Plors que són vans, braços que suporten els ferits i els arrosseguen, cap a la llum que no existeix aquí, cap al buit.

Terra cremada, i a les meves espatlles hi ha els esperits dels soldats que han combatut per mi i han perit, sang i vísceres, absència de coratge, pendent per on rodola l’esperança i mans clivellades que recol•lecten els fruits de la pols; no hi ha queviures i l’aigua, ja escadussera, és putrefacta com la cobdícia de conquestes. Ombra, judici de la consciència, gruta insondable de tenebres intactes, el meu nom m’és desconegut ara. I la darrera plaga em segueix, desert interior.

On són els meus homes, on és la meva dignitat? Enterrats sota la neu, aquesta neu que s’amuntega en els camins i ens deixa dins del laberint de la perdició on només hi ha una sortida: la pròpia vida. Cauen un a un i les seves vides es barregen amb la meva agonia de no poder morir immediatament. He de suportar crits i dolor aliens, justícia. Reclamaran justícia quan sàpiguen que sóc botxí en lloc d’Emperador. Mort i més mort i restes de la derrota per on passi...

Es lleva sol en la seva cambra personal. Només un malson, que ja fa setmanes que es repeteix. Ha sentit la ferocitat del pànic dins seu, com un pes enorme que no desapareix ni quan desperta. Abans de reunir-se amb els generals ha de refer-se del tràngol d’aquest somni incessant. No poden veure’l dubtar perquè tenen fe en la seva estratègia, fins i tot en la difícil campanya contra Rússia, confien cegament en ell, en Napoleó Bonaparte, l’estratega per excel·lència, l’home capaç de conquerir el món sencer i de dominar-lo.


Photobucket


He sabut que hi era abans d'aparèixer la seva ombra.
Molt abans de notar les seves mans gèlides damunt de la meva esquena.
La seva fortor, la seva pudor inhumana ha arribat
Molt abans que la violència de la seva intromissió
En el meu cos. I no crido.

Perquè el meu crit destapa la capsa dels trons del seu deliri,
La satisfacció de veure el terror al fons dels meus ulls
Sembla excitar-lo. I no vull que gaudeixi totalment.
Si vol apoderar-se del meu cos de nou, que sofreixi amb la impassibilitat
Que li ofereixo, apàtica immobilitat, res més. I no em moc.

Perquè hagi d'esforçar-se per despullar-me i col·locar-me
Com ell vol, a quatre grapes, com una gossa, per convertir-me
En uns minuts breus com ell, un cànid que sols s'alimenta
D'allò que roba, famèlica putridesa. I no respiro.

Perquè abans que acabi ejaculant dins meu hagi abandonat
Aquest món circular, on impera la violència i l'absència
De respecte cap a mi. I no visc més.

Per satisfer-me per darrer cop en impedir-li el plaer de forçar-me un altre cop.


La Ramona està farta de fregar i recollir la merda dels altres incrustada en els terratzos que no s’estova si no s’agenolla i s’hi deixa la pell. Desil•lusionada perquè les expectatives de futur no s’han assolit malgrat haver abandonat el seu país en ple caos postdictatorial. I sap que el simple fet de ser dona tampoc no l’ajuda gaire. Però el que realment li ha barrat tots els camins de prosperitat és que sigui immigrant

És el dia de Nadal de 1999, avui se celebren els 10 anys de l’execució de Nicolae Ceauşescu però no se n’alegra pas.Va ser educada sota el Règim Comunista, gràcies al qual va aconseguir el doctorat en Filologia Grega i Eslava. Dues carreres que encara no ha pogut convalidar a Espanya, on hi arribà amb una mà davant i una darrere ja fa set anys. La Ramona té trenta-cinc anys però el seu cos s’ha deformat a causa de les pèssimes condicions laborals. Qui la veu pel carrer i no la coneix pensa que és una dona que ja ha arribat a la cinquantena. Els cabells canosos i escassos, roba fosca com la foscor que l’envolta, unes ulleres que no serveixen de gaire contra les cataractes que s’han manifestat precoçment pels vapors que desprenen els productes que ha de fer servir d’habitud. Ha desistit de quasi tot. Sap que la malastrugança la persegueix des que va trepitjar aquest país: un fill mort, el marit alcohòlic, que la va abandonar per una noia similar a ella abans de degradar-se físicament, la pèrdua de tots els estalvis aconseguits al seu país en travessar la frontera...

La Ramona s’atura davant del mirall del servei de senyores. El palpa perquè no el distingeix. Massa fosc. Però el passadís de l’hospital és blanc, ben il•luminat i amb una blancor asèptica que fa mal als ulls de tan clara. Però els seus cristal•lins només veuen negror, llòbregues parets, desorientació. Un malson del què no en desperta, el dia a dia és aquesta demacrada vida seva, que ja no té sentit. Amb el drap humitejat de líquid per als vidres, neteja la lluna que creu veure bruta però la deixa pitjor encara quan acaba. Ja l’han advertida sobre els borrissol darrere de les portes o de detergent mal aclarit a les piques o de restes de defecacions a les tasses. Són primmirats en la higiene: es tracta d’un hospital important, on l’afluència de visitants i pacients no minva fàcilment, però cal ser curosos amb aquestes coses.

Fa dies que la Ramona no veu la llum del sol, ni la real ni la figurada. Aquest sutge que s’ha escampat dins seu fins que li ha tenyit l’ànima de rancúnia i de tristesa. Aquest vel que li tapa els ulls per moltes diòptries que dugui a les ulleres, que ja sobrepassen una mida normal. Se sent cansada, desolada, sola, sense forces. Només amb les justes per tancar-se dins d’un dels lavabos amb l’ampolla de salfumant. Un esforç més i tornarà a sentir-se lliure i feliç, i podrà veure la sortida de sol al litoral de la Mar Negra, d’on prové, al judet de Constanţa…

Photobucket



-Vam haver de reanimar-lo perquè un tros de massapà se li va anar per l'altre costat i gairebé s'ennuega. Mira, ja sé que no és la forma més adient per a dir les coses. Però sabia que li feia il•lusió. Que durant anys havia estat remodelant la casa i redecorant les habitacions. Temerària la meva família? Escolta, un respecte, dona, que t’estàs guanyant un mastegot i que et deixi de parlar, que si et truco és per a explicar-te les notícies amb alegria i no acabar barallant-me amb tu. Llavors què, puc seguir? Doncs, imagina l’escena: la casa guarnida, amb espelmes i figuretes nadalenques, el pessebre al rebedor, l’arbre just al costat del televisor, pleníssim de regals. Que en vam fer de bromes amb els patges del Pare Noel, que no podrien reposar amb la feinada de casa nostra! La taula? Enorme, plena, no hi cabia ni un sol escuradents. Torrons? A dojo! Menjar? Encara tinc el congelador ple! La pena és que no ha quedat cap imatge enregistrada. Amb el disgust ningú no hi va pensar... I res, tot acabant el sopar, érem a la saleta menjant torrons i bevent cava quan, tot d’una, el paquetet més gros comença a moure’s. En Manel, amb la boca plena de figuretes de massapà, les seves preferides, esbatana els ulls i, quan veu el caparró de la criatura, comença a tossir sense poder parar. Ja ens veus a tots atabalats, la nena plorant, l’àvia cridant i en Ramon trucant una ambulància... Sort que al final no va ser res... Però, ara, després de l’incident del regal de Nadal m’he quedat amb un dubte però que no goso preguntar-li. Què li haurà sabut més greu a en Manel: que la nena adoptada fos xineta o haver-se perdut els intents de tenir un fill?

I sembla que
les hores
no transcorrin...

I torno al mateix lloc on he vist que els somnis no eren més realitat. I he sabut que el no-res canvia constantment, enmig de llots acabats de crear. On la pluja ja no té el nom de l'aigua, sinó que duu amb ella la sequera i la solitud, l'extrema quietud que trenca les fibres del cos amb l'ímpetu d'allò que ha de venir i que sabem amb certesa que ja ha mort...

I sembla que
els dies sàpiguen
que agonitzen

Missatges més recents Inici