decorum

Sense cap motiu, marxa. Escolta Sigur Rós i desapareix del món. El carrer és nevat, buit de gent, que deu estar-se a casa amb la llar de foc encesa. Amb un zumzeig en les oïdes jugarà eternament (*) i el sol cau en l’horitzó, crepuscle rogenc que deixa el fred de la imminent nevada i la música no desapareix. Tot i trobar-se a una remota ciutat enmig del no-res, que no reconeix ja. A la seva Suècia natal. Es crea un microcosmos personal, on la canalla és feliç i ell se sap estimat per algú, on la perfecció existeix inclús quan tot és negre amb la foscor de la depressió. I camina sense direcció aparent però sap cap a on va. Carrers deserts i fanals a punt d’encendre’s. La seva barriada queda enrere. Si troba cap individu ara no el reconeixerà. Els flocs de neu cauen de forma uniforme, els mira i els troba perfectes. Perfectes com la seva deformitat. Aquest cervell seu que no para de crear pensaments, intermitències de la coherència, un boig canta dins del seu cap. El fred extrem no el congela i no calla, crida i gemega, entre les parets del seu crani, el vol mossegar, el coneix, no s’aturarà, no callarà, ell és l’únic d’emmudir aquest cabró que el turmenta i li perfora els timpans, aquesta angoixa constant que li remou les entranyes fins a la sacietat. I jau dins seu i es revolca entre els seus pensaments ordenats i la canalla que és feliç omple de xiscles les estances del seu interior, tots juguen amb ell, eternament, com repeteix Sigur Rós. I per això ha marxat. Sense motiu. Sense cap motiu. Cap al llac gelat. Amb els patins, sense aixecar sospites. El fred ho ha glaçat tot excepte els llocs que sap. Forats enmig del gel com els forats que tothom diu que té dins del cap, per on s’escolen i rodolen la tristesa i la melangia, la pluja i la neu. Follia, bogeria, demència. La que pateix el món. I els pares el vigilen, volen saber què fa en cada moment, com si hagués de justificar cada alenada que respira. I hi ha massa paraules escampades, parlen sense sentit, sense raó ni coneixement. Rumors que el minen, amargor que l’anul·la. Ell se’n vol protegir. Al fons del llac hi ha la fi del zumzeig juganer, el silenci i la pau...

(*)Með suð í eyrum við spilum endalaust
[Amb el zumzeig a les oïdes juguem eternament, nom del darrer disc de Sigur Rós]