I reso i prego i plego les veles
i les orno amb els llavis de l'albada
i sadollo cada racó tendre
d'aquella ànima que creia meva
i recordo el llim i l'aigua
en cada porus de la pell cansada
i el llast del nou dia plou
dins meu, llàgrima perpetuada
i sóc i solco i bullo, entranya
de la roca que anhela el centre de la terra
magma i figura estranya, guspira
per encendre i cloure el foc i els ulls
i moc i habito i lliuro el combat
per deslliurar de la pedra al sísif que viu en mi...
Etiquetes de comentaris: poema
Missatges més recents Missatges més antics Inici
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
