el terra que he de recórrer tota sola
amb presses per abandonar-lo.
Trista i buida, tornant el pas
a l’eixam d’inquietuds, la terra
aliena la meva memòria de dona perduda.
Camino, perquè no puc parar, tota sola,
perquè la vida em fueteja amb filferros
espinosos i roents.
Desitjo reposar en el teu pit
hirsut i flonjo, ara que m’has deixat,
cansada d’anar enlloc per oblidar-te.
Etiquetes de comentaris: poema
0 Comments:
Entrada més recent Entrada més antiga Inici
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
