va venir la sequera carregada
d’imatges sense futur, de boques
demanant les gotes d’aigua
que no podien caure mentre ell visqués.
El seu amor impossible
era capaç de moure muntanyes
i alhora de deixar sense esperança
tot un continent, un poble rere l’altre
i no hi havia compassió en el seu posat.
Anys més tard, mentre agonitzava
-a causa d’una malaltia incurable
segons la gent, un simple refredat
segons els metges-, tothom celebrava
la seva mort imminent perquè
la pluja portaria de nou la verdor als camps.
Etiquetes de comentaris: paranoia
0 Comments:
Entrada més recent Entrada més antiga Inici
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)