les hores
no transcorrin...
I torno al mateix lloc on he vist que els somnis no eren més realitat. I he sabut que el no-res canvia constantment, enmig de llots acabats de crear. On la pluja ja no té el nom de l'aigua, sinó que duu amb ella la sequera i la solitud, l'extrema quietud que trenca les fibres del cos amb l'ímpetu d'allò que ha de venir i que sabem amb certesa que ja ha mort...
I sembla que
els dies sàpiguen
que agonitzen
Etiquetes de comentaris: paranoia
0 Comments:
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
