-Vam haver de reanimar-lo perquè un tros de massapà se li va anar per l'altre costat i gairebé s'ennuega. Mira, ja sé que no és la forma més adient per a dir les coses. Però sabia que li feia il•lusió. Que durant anys havia estat remodelant la casa i redecorant les habitacions. Temerària la meva família? Escolta, un respecte, dona, que t’estàs guanyant un mastegot i que et deixi de parlar, que si et truco és per a explicar-te les notícies amb alegria i no acabar barallant-me amb tu. Llavors què, puc seguir? Doncs, imagina l’escena: la casa guarnida, amb espelmes i figuretes nadalenques, el pessebre al rebedor, l’arbre just al costat del televisor, pleníssim de regals. Que en vam fer de bromes amb els patges del Pare Noel, que no podrien reposar amb la feinada de casa nostra! La taula? Enorme, plena, no hi cabia ni un sol escuradents. Torrons? A dojo! Menjar? Encara tinc el congelador ple! La pena és que no ha quedat cap imatge enregistrada. Amb el disgust ningú no hi va pensar... I res, tot acabant el sopar, érem a la saleta menjant torrons i bevent cava quan, tot d’una, el paquetet més gros comença a moure’s. En Manel, amb la boca plena de figuretes de massapà, les seves preferides, esbatana els ulls i, quan veu el caparró de la criatura, comença a tossir sense poder parar. Ja ens veus a tots atabalats, la nena plorant, l’àvia cridant i en Ramon trucant una ambulància... Sort que al final no va ser res... Però, ara, després de l’incident del regal de Nadal m’he quedat amb un dubte però que no goso preguntar-li. Què li haurà sabut més greu a en Manel: que la nena adoptada fos xineta o haver-se perdut els intents de tenir un fill?
Etiquetes de comentaris: relat
0 Comments:
Entrada més recent Entrada més antiga Inici
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)