I és granota escapada del darrer nenúfar
Que resta enmig del llot dels segles.
I la saviesa és plat de pobres quan la fam
Per ascendir a qualsevol preu esdevé voracitat.
Embriac perquè les paraules flueixen amb major claredat,
Espero les primeres llums del dia desvetllat
I amb el cor moribund per no poder
Asseure’s en el tron dels escollits.
Tot és silenci si la corda fa equilibris
Per damunt dels nostres caps.
(Quina bala duu el meu nom?)
Retalls de la vida apedacen els meus vestits
I els sargeixo com si de sacs es tractés,
Somàlia al pensament, somriure blanc
Per a protegir l’ànima negra que n’és propietària.
Forat al cervell per on s’hi aboca l’avellutat vi directament,
Directe a la ment i l’enfolleix,
Com si d’una cançó d’amor es tractés,
Papil•les adormides, venes inflades per la sang
Calenta que recorre el cos sense parar.
Inosésisabréacabaraquesteslíniesabansquem’atrapiMorfeuamblessevescadenes.
Torno a caminar sol, perdut, orb, vague, erm,
I les darreres notes que escoltaré seran
Les del meu epitafi fet cançó de bressol
Per a adormir les meves sensacions,
Amarades de mar mentre l’oïda s’omple
De sons febles deixats al plomatge
Del rossinyol que no sap de l’existència de la llum del sol
En la grisor dels seus ulls i gira i gira de nou
I torna a girar el món, carrussel d’emocions
Que no sap quan ha d’aturar la seva embranzida
Que creix fins a l’infinit, fins a la fi dels dies
Sense canviar el rumb ni el sentit de rotació,
Com si de busques a la recerca d’un rellotge imaginari es tractés.
Qui esguarda per la finestra de la innocència
Quan tota la culpa recau en ell?
Qui sap interpretar el paper del jutge
Quan reconeix que la víctima mai no serà ell?
I no hi ha ningú que tingui cura de preservar
La veritat davant dels ulls de la gent,
Aliena a tot el que succeeix en realitat,
Que només escolta els rumors i els confereix
El grau de credibilitat absoluta.
Bola que arrossega tot el que troba al seu pas,
El cap i el cuiner al mateix garbuix,
La diligència és àpat per a un únic paladar,
La hipocresia només satisfà l’esperit
Necessitat de falsa modèstia i lletania de foscors
Esdevingudes xifres irreverents
En la comptabilitat contínua del temps.
Casa meva és el món, aquest món desèrtic que deixo al meu voltant?
Etiquetes de comentaris: paranoia
0 Comments:
Entrada més recent Entrada més antiga Inici
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)