Al seu voltant,
l’estança és ombrívola,
quotidiana, vulgar.
Els ulls t’observen
quan els contemples
i semblen parlar-te
amb la serenor del vespre.
L’instant no mor
perquè el quadre el reté
i el repta a existir
més enllà del temps.
I tu, ets l’espectador.
Res no escapa a la paleta
genial de la retina.
Ni tan sols els defectes.
Etiquetes de comentaris: poema
0 Comments:
Entrada més recent Entrada més antiga Inici
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
