Photobucket


He sabut que hi era abans d'aparèixer la seva ombra.
Molt abans de notar les seves mans gèlides damunt de la meva esquena.
La seva fortor, la seva pudor inhumana ha arribat
Molt abans que la violència de la seva intromissió
En el meu cos. I no crido.

Perquè el meu crit destapa la capsa dels trons del seu deliri,
La satisfacció de veure el terror al fons dels meus ulls
Sembla excitar-lo. I no vull que gaudeixi totalment.
Si vol apoderar-se del meu cos de nou, que sofreixi amb la impassibilitat
Que li ofereixo, apàtica immobilitat, res més. I no em moc.

Perquè hagi d'esforçar-se per despullar-me i col·locar-me
Com ell vol, a quatre grapes, com una gossa, per convertir-me
En uns minuts breus com ell, un cànid que sols s'alimenta
D'allò que roba, famèlica putridesa. I no respiro.

Perquè abans que acabi ejaculant dins meu hagi abandonat
Aquest món circular, on impera la violència i l'absència
De respecte cap a mi. I no visc més.

Per satisfer-me per darrer cop en impedir-li el plaer de forçar-me un altre cop.


La Ramona està farta de fregar i recollir la merda dels altres incrustada en els terratzos que no s’estova si no s’agenolla i s’hi deixa la pell. Desil•lusionada perquè les expectatives de futur no s’han assolit malgrat haver abandonat el seu país en ple caos postdictatorial. I sap que el simple fet de ser dona tampoc no l’ajuda gaire. Però el que realment li ha barrat tots els camins de prosperitat és que sigui immigrant

És el dia de Nadal de 1999, avui se celebren els 10 anys de l’execució de Nicolae Ceauşescu però no se n’alegra pas.Va ser educada sota el Règim Comunista, gràcies al qual va aconseguir el doctorat en Filologia Grega i Eslava. Dues carreres que encara no ha pogut convalidar a Espanya, on hi arribà amb una mà davant i una darrere ja fa set anys. La Ramona té trenta-cinc anys però el seu cos s’ha deformat a causa de les pèssimes condicions laborals. Qui la veu pel carrer i no la coneix pensa que és una dona que ja ha arribat a la cinquantena. Els cabells canosos i escassos, roba fosca com la foscor que l’envolta, unes ulleres que no serveixen de gaire contra les cataractes que s’han manifestat precoçment pels vapors que desprenen els productes que ha de fer servir d’habitud. Ha desistit de quasi tot. Sap que la malastrugança la persegueix des que va trepitjar aquest país: un fill mort, el marit alcohòlic, que la va abandonar per una noia similar a ella abans de degradar-se físicament, la pèrdua de tots els estalvis aconseguits al seu país en travessar la frontera...

La Ramona s’atura davant del mirall del servei de senyores. El palpa perquè no el distingeix. Massa fosc. Però el passadís de l’hospital és blanc, ben il•luminat i amb una blancor asèptica que fa mal als ulls de tan clara. Però els seus cristal•lins només veuen negror, llòbregues parets, desorientació. Un malson del què no en desperta, el dia a dia és aquesta demacrada vida seva, que ja no té sentit. Amb el drap humitejat de líquid per als vidres, neteja la lluna que creu veure bruta però la deixa pitjor encara quan acaba. Ja l’han advertida sobre els borrissol darrere de les portes o de detergent mal aclarit a les piques o de restes de defecacions a les tasses. Són primmirats en la higiene: es tracta d’un hospital important, on l’afluència de visitants i pacients no minva fàcilment, però cal ser curosos amb aquestes coses.

Fa dies que la Ramona no veu la llum del sol, ni la real ni la figurada. Aquest sutge que s’ha escampat dins seu fins que li ha tenyit l’ànima de rancúnia i de tristesa. Aquest vel que li tapa els ulls per moltes diòptries que dugui a les ulleres, que ja sobrepassen una mida normal. Se sent cansada, desolada, sola, sense forces. Només amb les justes per tancar-se dins d’un dels lavabos amb l’ampolla de salfumant. Un esforç més i tornarà a sentir-se lliure i feliç, i podrà veure la sortida de sol al litoral de la Mar Negra, d’on prové, al judet de Constanţa…

Photobucket



-Vam haver de reanimar-lo perquè un tros de massapà se li va anar per l'altre costat i gairebé s'ennuega. Mira, ja sé que no és la forma més adient per a dir les coses. Però sabia que li feia il•lusió. Que durant anys havia estat remodelant la casa i redecorant les habitacions. Temerària la meva família? Escolta, un respecte, dona, que t’estàs guanyant un mastegot i que et deixi de parlar, que si et truco és per a explicar-te les notícies amb alegria i no acabar barallant-me amb tu. Llavors què, puc seguir? Doncs, imagina l’escena: la casa guarnida, amb espelmes i figuretes nadalenques, el pessebre al rebedor, l’arbre just al costat del televisor, pleníssim de regals. Que en vam fer de bromes amb els patges del Pare Noel, que no podrien reposar amb la feinada de casa nostra! La taula? Enorme, plena, no hi cabia ni un sol escuradents. Torrons? A dojo! Menjar? Encara tinc el congelador ple! La pena és que no ha quedat cap imatge enregistrada. Amb el disgust ningú no hi va pensar... I res, tot acabant el sopar, érem a la saleta menjant torrons i bevent cava quan, tot d’una, el paquetet més gros comença a moure’s. En Manel, amb la boca plena de figuretes de massapà, les seves preferides, esbatana els ulls i, quan veu el caparró de la criatura, comença a tossir sense poder parar. Ja ens veus a tots atabalats, la nena plorant, l’àvia cridant i en Ramon trucant una ambulància... Sort que al final no va ser res... Però, ara, després de l’incident del regal de Nadal m’he quedat amb un dubte però que no goso preguntar-li. Què li haurà sabut més greu a en Manel: que la nena adoptada fos xineta o haver-se perdut els intents de tenir un fill?

I sembla que
les hores
no transcorrin...

I torno al mateix lloc on he vist que els somnis no eren més realitat. I he sabut que el no-res canvia constantment, enmig de llots acabats de crear. On la pluja ja no té el nom de l'aigua, sinó que duu amb ella la sequera i la solitud, l'extrema quietud que trenca les fibres del cos amb l'ímpetu d'allò que ha de venir i que sabem amb certesa que ja ha mort...

I sembla que
els dies sàpiguen
que agonitzen

Missatges més recents Pàgina d'inici