Gastronomitza'm mentre es prepara el desdejuni,
Devora'm i sabré quin plaer em transmeten les teves dents
Fetes per a assaborir la meva carn delitosa de tu.

Mastega'm i ensaliva cada partícula del meu cos,
Escalfa amb la lentitud dels fogons la ració que vulguis
Menjar de mi: tot centímetre que puguis recórrer és teu.

Què necessites? Paelles, cassoles, estris de tota mena et posaré
A l'abast per a facilitar-te la tasca més austera, la d'assaborir-me
Tendrament sense pausa ni limitacions, com desitgem.

La taula és parada ja fa estona, però els llençols encara
Criden els nostres noms. Però cal saber vigilar les torrades
Mentre em masegues els llavis i em mossegues el coll.

Vine, acosta't on el marbre queda lliure d'entrebancs: sabràs
El gust gràcil de la serenor fugitiva en escolar-te silenciosament
On la melmelada destorba la dolçor dels teus mugrons.

Gastronomitza'm mentre es prepara el desdejuni,
Potser després no podrem tastar les torrades carbonitzades...




Una setmana dins de casa. Engabiat per pròpia voluntat. Cansat de tot, sense esma ni de baixar l’escassa escala que em separa del carrer. Només he recorregut un espai reduït des del llit a la cuina, de la cuina al bany. Si això se’n diu caminar, he caminat. El meu batec és l’únic indici que em diu que segueixo viu. El seu soroll, rítmic com les meves petjades en el terra, que repten sense força, trenca el silenci i la monotonia del pis. Aixeco la persiana i ja cau la tarda. Un altre dia per a apuntar que no he vist el sol, encara que ganes de veure’l no em sobren. Una vibració m’espaordeix. El mòbil rep una trucada que no vull acceptar. La meva mare, una vegada més. Ja fa més de tres setmanes que no té notícies meves. Què faig aquí? Serveix de res lluitar, ara que la dona ha marxat sense ajudar-me en la meva addicció al bingo? Ara que el motiu per a seguir endavant és treballar per a aconseguir diners que malgastaré en qualsevol local que estigui obert i em sigui permès entrar-hi? Omplo la banyera lentament, em despullo i ho preparo tot per al darrer moment. La navalla. El gel. Els canells ja no seran sensibles al dolor del tall. Però una fotografia d’una nena, que és la meva filla, amb un número de telèfon escrit en bolígraf em fa desistir al darrer moment. Agafo l’aparell, marco el telèfon:

-Línia de l’esperança, puc ajudar-lo?




Sóc l’etern sospir
que vola en l’atmosfera del nostre amor,
però en el cristall del silenci s’atura.

He restat en la llinda de la soledat,
esperant ta càlida llum.
He perdut la flama de la teva passió,
apagada per l’adéu vertiginós.

Qui va desitjar que aixó acabés
amb aquest impetuós final?

Les fogueres pàl•lides de la Lluna
cremen la pell del record,
deixant-hi la cendra de l’oblit.

He quedat en el camí tallat de l’esperança,
movent els braços meus en l’huracà del món.
Sóc la mar immensa de les nits fluvials,
que vam fer amb els nostres besos,
barreja d’aigües que m’ofeguen.

Qui va voler que aixó acabés
amb aquest prest final?

Torna amb tes ales de vent
per a trencar la meva presó cristal•lina amb ta veu.
Vull reposar les meves colomes roges
en la platja dels teus llavis.

Torna amb la teva passió
a cremar una altra vegada el meu cos.

Digues: qui va voler que això finís

així?


No vam ser nosaltres; sinó el temps.




He mirat ta figura,
jovenesa palpitant,
amb els dits mig encesos,
amb els ulls mig despullats.

He deixat les lascives
carícies en ton cos clar
per prendre’t la dolcesa
que m’ha tret la llibertat.

Tens tan rojos els llavis
que el meu desig serà escàs.
Per finir amb ta besada
hauré de morir en tes mans.

Novament descobreixo
el dolç plaer de la carn.
Amb tanta pau calmosa
als meus ulls has arribat.

Però sols seré cendres
qua ton cos m’hagi cremat.
Tinc els dits mig encesos
i l’esguard mig despullat
per ton cos tan desitjat.




La nit és silenci per a estimar,
on els amants s’hi refugien.
El temps a llur voltant, fugaç, s’esmuny
i la pell de l’adéu es torna dura.

Els núvols són invisibles de nit,
mes de l’amor són testimonis.
El temps passa igual de ràpid pel món
que somia, tant de nit com de dia.

Les carícies somortes a la pell
s’aturen un instant i miren
la lluna i la confonen amb el sol.
Però falten hores perquè retorni.

Els ocells no canten però són vius
mirant la nit amb les mirades
closes, somiant que volen pel cel,
lliures, immensitat que mai no acaba.

La nit, dolç silenci per a estimar
(per què els cal llum a les parpelles?),
quan junts ploren fent rosada els estels
i la toquen els rosats dits de l’alba.

La llum descubrirà furtivament
de les carícies les despulles
de dia i del darrer bes el record,
il•luminat del sol pel clar somriure.

De la fulla el caure es torna soroll,
trencant les cristal•lines aigües
de la mar que a la pell dels amants surt,
on els rius de l’amor hi desemboquen.

La nit és silenci per a estimar,
joia per viure la natura,
on els amants es troben novament.
Només el sol acaba amb ella.
A la badia quedaran els besos.




De tant somniar que no plogués,
va venir la sequera carregada
d’imatges sense futur, de boques
demanant les gotes d’aigua
que no podien caure mentre ell visqués.

El seu amor impossible
era capaç de moure muntanyes
i alhora de deixar sense esperança
tot un continent, un poble rere l’altre
i no hi havia compassió en el seu posat.

Anys més tard, mentre agonitzava
-a causa d’una malaltia incurable
segons la gent, un simple refredat
segons els metges-, tothom celebrava
la seva mort imminent perquè
la pluja portaria de nou la verdor als camps.



Si només m’ha deixat l’ombra dels seus ulls
per vagar eternament pel món,
quan abastaré l’encanteri de la mar?
Potser demà
o potser mai més.

En el seu alè ple de somnis perduts
deixo despullada l’ànima de plor
sentint millor la paraula del meu cor:
diu que vindran
les plomes un cop més.

És difícil de trobar l’aire:
l’àngel de l’eternitat marxa.
Creient que el puc retenir als braços,
alça el seu vol d’ales blanques.

Si només fos esperar la llum del seu món,
seria més fàcil suportar l’enyorança
que sento lluny de la seva brisa angelical:
no s’ha mogut
del meu costat.

Costa massa de tastar l’aire
amb llavis de llim mortal, fatus.
La seva ànima esdevé fugissera,
filla de l’esperit de l’àngel.

Torno a agonitzar en mans del seu oblit
i em recorda que no sóc res sense ell.

És difícil de trobar l’aire:
l’àngel de l’eternitat marxa,
alçant el seu vol d’ales blanques,
deixant-me el seu record d’etèria brisa.

Costa massa d’abastar l’aire,
entre els dits s’escola i escapa,
mentre torna el desig per tenir-lo.


Parlo sense paraules per a que m'escoltis
i entenguis els misteris del món,

parlo per a que em comprenguis
i escullis el silenci
per a respondre'm
en la nit
sense
tu
...

Missatges més recents Missatges més antics Inici