Mans que s’inventen
en el full del silenci.
No hi ha paraules.

La papallona
de la mentida vola
entre els seus traços

i és la pupil•la
la víctima que observa
mans impossibles.




Em sento observada
pels teus ulls i em despulles
més que el pit, en realitat.
Notes com s’endureix el mugró
quan el mires. Encara deus recordar
la seva textura en xumar-lo,
el seu tacte en acariciar-lo amb les mans
que ara agafen el pinzell.

Em sento observada
i la sensació no és gens desagradable;
tot i que el meu cos quasibé
ja pertany a la teva mirada
i se t’ha mostrat nu completament,
sembles buscar nous detalls en el llenç
que brollen del pinzell
que ara agafes amb les mans.




Tinc una casa a prop de la mar.
Hi visc amb la meva germana.
Sense panys ni forrellats,
pots entrar-hi tan fàcilment com l’aire.

Hi ha foc sempre encès a la llar,
menjar per als nouvinguts i beguda:
el meu nom, el deus haver escoltat,
repeteix-lo perquè m’anomenen Natura.




Desemparada. Com si desconeixés
el terra que he de recórrer tota sola
amb presses per abandonar-lo.

Trista i buida, tornant el pas
a l’eixam d’inquietuds, la terra
aliena la meva memòria de dona perduda.

Camino, perquè no puc parar, tota sola,
perquè la vida em fueteja amb filferros
espinosos i roents.

Desitjo reposar en el teu pit
hirsut i flonjo, ara que m’has deixat,
cansada d’anar enlloc per oblidar-te.




Dematí de diumenge. Estenc
la primera bugada de la meva
estrenada emancipació.
Desperto alliberada, una altra vegada,
sense cordes que em lliguin al llit
ni compromisos eterns.

Cal plorar? Serà inútil penedir-se
de la decisió presa. Sola, de nou.
I no reculo per a demanar clemència
a l’orgull del meu darrer romanç:
si algun dia em fa falta l’aigua,
sé on trobar-la fàcilment.




Duc la lira del cant constant,
de la puresa que neix
pensant en encisar
la bellesa d'una dona
amb l'enigma de la metàfora,
amb la dolçor del mot.

Duc el poema i el batec
que escriuré amb sang
damunt de les brases
del darrer ocàs que pugui veure.




Solc del pensament
que s'endinsa
i remou, que equidista
de l'oblit i del record.

Capvespre calm
amatent d'allò que pot
esdevenir-se, de la pau
per conèixer noves llengües.




Rondo la prohibició
si escolto la teva veu,
encara que no et vegi.

I desprenc la raó
allà on he caigut de nou
en la temptació de beure
l'aigua amagada dels teus ulls.




Et diré pensament.
Llavors, podré tenir-te
dins meu com un llibre
en blanc que pugui escriure
en la maragdina mirada
del dia que tot just comença.

Diré t'estimo, i la memòria
se m'endurà amb tu...


Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici