Com gaudies veient-me sagnar pel nas
Agenollada al terra i esperant no rebre cap més cop...

Els meus crits, esgarips d’animal ferit obligat a anar a l’escorxador,
No et van fer recular mai i tornaves una vegada
I una altra com si esbotzessis la porta del seny
Perquè l’esvoranc de la follia semblava plaure’t més.


-Gossa, llepa la pols de la meva bota,
Arreplega la teva humiliació mentre ets carn
Inútil per a que la castigui sense remordiments!

I ara encara sé per on ferir el teu ego de fracassat,
De nàufrag que no troba empar en els braços de ningú.

I sols t’acontentes en sentir les mentides que t’exciten:
Vull el teu sexe, ben endins, un cop més, i un altre...
Estic calenta si flairo la teva olor de mascle...
Tot és fals, no em creguis. Només és real la teva covardia,
El teu nom, fill de puta!


-Gossa, acaricia’m fins que ejaculi damunt del teu rostre,
Sent la meva esperma regalimant per la teva pell
I llepa de nou la brutícia que em cobreix!

Ordres que no escoltaré, que escopiré una vegada i una altra,
Que faran que senti fàstic de tu, de les teves mirades
Plenes de lascívia i sòrdides. Covard, dèbil!
I sento vergonya cada cop que pressento que em desitges
I que descarregues damunt dels meus pits
Les urpes de la pressa, i hi claves les ungles
Per a marcar el territori que creus que posseeixes.

No sóc teva! Mai no ho he estat, m’entens?
Sord fill de puta que no saps caminar sense ajuda
De la teva falsa fortalesa, fill de puta una i mil vegades!
Crido contra el teu escarni, contra els teus cops
I creixo, reneixo d’entre la putrefacció on m’has enfonsat,
On has volgut enfonsar-me però no has pogut.

Plora, si t’atreveixes a mostrar els teus sentiments.
Plora i accepta la teva condició, que et debilita
Dia rere dia, i no vols (ni pots) fer-te enrere.

Com gaudies mentre sagnava pel nas ple dels teus cops
Com gaudeixo ara jo veient-te infravalorat, gos mesquí!




...I la gola empara la veu de la profunditat
I és granota escapada del darrer nenúfar
Que resta enmig del llot dels segles.
I la saviesa és plat de pobres quan la fam
Per ascendir a qualsevol preu esdevé voracitat.

Embriac perquè les paraules flueixen amb major claredat,
Espero les primeres llums del dia desvetllat
I amb el cor moribund per no poder
Asseure’s en el tron dels escollits.

Tot és silenci si la corda fa equilibris
Per damunt dels nostres caps.
(Quina bala duu el meu nom?)
Retalls de la vida apedacen els meus vestits
I els sargeixo com si de sacs es tractés,
Somàlia al pensament, somriure blanc
Per a protegir l’ànima negra que n’és propietària.

Forat al cervell per on s’hi aboca l’avellutat vi directament,
Directe a la ment i l’enfolleix,
Com si d’una cançó d’amor es tractés,
Papil•les adormides, venes inflades per la sang
Calenta que recorre el cos sense parar.

Inosésisabréacabaraquesteslíniesabansquem’atrapiMorfeuamblessevescadenes.

Torno a caminar sol, perdut, orb, vague, erm,
I les darreres notes que escoltaré seran
Les del meu epitafi fet cançó de bressol
Per a adormir les meves sensacions,
Amarades de mar mentre l’oïda s’omple
De sons febles deixats al plomatge
Del rossinyol que no sap de l’existència de la llum del sol
En la grisor dels seus ulls i gira i gira de nou
I torna a girar el món, carrussel d’emocions
Que no sap quan ha d’aturar la seva embranzida
Que creix fins a l’infinit, fins a la fi dels dies
Sense canviar el rumb ni el sentit de rotació,
Com si de busques a la recerca d’un rellotge imaginari es tractés.

Qui esguarda per la finestra de la innocència
Quan tota la culpa recau en ell?
Qui sap interpretar el paper del jutge
Quan reconeix que la víctima mai no serà ell?

I no hi ha ningú que tingui cura de preservar
La veritat davant dels ulls de la gent,
Aliena a tot el que succeeix en realitat,
Que només escolta els rumors i els confereix
El grau de credibilitat absoluta.

Bola que arrossega tot el que troba al seu pas,
El cap i el cuiner al mateix garbuix,
La diligència és àpat per a un únic paladar,
La hipocresia només satisfà l’esperit
Necessitat de falsa modèstia i lletania de foscors
Esdevingudes xifres irreverents
En la comptabilitat contínua del temps.

Casa meva és el món, aquest món desèrtic que deixo al meu voltant?


Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici