- T’agraden els meus pits?
- Són ferms i suaus... –diu ell quasi endormiscat per la calma que segueix al coit.

Li besa l’esquena i deixa que s’adormi amb el silenci de l’habitació. Amb sigil, es lleva i apaga el llum. A les fosques es dirigeix cap al bany. Tanca la porta per no destorbar el seu son tranquil i encén el llum. Observa el seu cos nu, s’acaricia els pits, que tant li agraden, i veu les restes d’esperma damunt del pèl púbic. És un amant extraordinari, que l’ha feta gaudir fins que ha quedat extenuat

S’ha apagat el llum. Ja deuen haver cardat com bojos. La imagino, satisfeta, netejant-se. Tan viciosa i tan escrupulosa... Li fa fàstic el resultat de l’ejaculació? M’indigna la seva actitud! En la meva pròpia casa. Porta els seus amants sense cap pudor. I sento l’olor dels seus efluvis encara que canviï els llençols. Impregnen el matalàs, els coixins, tota l’habitació... Però avui s’acaba. Ho juro.

Eixancarrada davant del bidet, es neteja l’entrecuix amb parsimònia. El xipolleig és mínim, perquè el silenci regna en l’edifici. I no sap com és el son del seu nou amant. L’ha conegut fa just unes hores. Aprofitant que el seu marit s’ha absentat per un viatge de negocis. Un cop més.

Un cop més, ha estat fàcil enganyar-la. I, novament, ha caigut de quatre grapes. Avui, però, no em limitaré a observar-los. Aquesta vegada ho pagarà car. El terra del passadís està ple de roba escampada. Només cal resseguir-ne el camí, que duu directament al dormitori. I, com les anteriors vegades, l’amant de torn dormirà plàcidament, mentre ella es desempallega del semen. Tan viciosa i tan escrupulosa...

Amb la tovallola s’eixuga el pubis i les cuixes. I es torna a mirar davant del mirall. Es veu preciosa, saciada, amb aquells pits que fan goig de veure sense roba. Els acaricia i obre la porta mentre apaga el llum. El primer cop d’ull en obrir-la reté la imatge del seu marit, però no reacciona a temps.

Li tapo la boca amb la mà enguantada. I l’empenyo cap endins amb força. Tanco la porta mentre ella cau d’esquena i el cap topa amb la vora de la banyera. El cop és sec i el toll de sang que ràpidament es forma em dóna constància que ha estat també mortal. Comprovo el seu pols. No el trobo. No hi ha cap dubte: és morta. Sense proves ni indicis que em culpin.

Deu minuts més tard, un home surt de l’edifici. Abans de sortir-ne, ha forçat el pany de la porta d’entrada del seu propi domicili. Rumb incert. Damunt de la tauleta de nit, a escassos centímetres d’on jau l’exhaust jove, hi ha un pot de vidre. Dins del pot, formol i els mugrons de la seva amant, aquella porcellana rosa i obscura, tèbia al tacte que tant l’encisava.

Al matí, en despertar, el descobrirà.



Cal donar de menjar
a aquest cor famolenc?
Si és així, aquí teniu
la meva vida, i l'oxigen
que em sustenta,
l'alegria per saber
que hi ha un demà
encara per viure'l
i la meva ombra
quan vulgui comprovar
que existeix.

Cal donar aliment
a aquest famolenc cor?
Aquí us ofereixo
allò que conec de la llum
i de la música,
en safates d'argent
perquè brilli
amb més intensitat
i seré feliç deixant
l'oportunitat de gaudir
tot el que he fruït
a un nou deler,
que s'obre pas
a mossegades.




Començaré desvetllant la sorpresa d’aquesta història: sóc un fantasma.

I ara que ja puc estar tranquil que em llegireu sense buscar errades que em delatin, us explicaré més sobre mi. Bé, més aviat sobre la meva afició per viatjar en tren. Com que és de franc, me’n faig uns farts. Però no és per anar d’un lloc a un altre per visitar nous espais. Més aviat m’agrada seure discretament i observar la gent. Aquella noia que llegeix un llibre que l’allunya de la realitat; l’àvia que no pot amb la maleta i és ajudada per un jove atent, d’aquells que ja no abunden; l’home que escridassa algú a través del mòbil; la dona que s’endormisca amb el lleu moviment del vagó...

Tot això es pot veure dins del tren. Encara que el millor es troba en les estacions. I, quan es tracta d’observar la gent en una estació, les prefereixo grans. Barcelona o Madrid són adients. Rius de gent que es dirigeixen cap a un lloc diferent, que s’apressen, que esperen el proper tren llegint el diari o amb un videojoc entre les mans, que escolten música aïllats de tot soroll extern.

Però us direu que això no és cap novetat, que no us aporto res de nou perquè vosaltres mateixos podeu corroborar tot el que us dic si alceu la vista d’allò que esteu fent i observeu la gent de la mateixa manera que faig jo.

En realitat, només us explico això per presentar-vos el dia d’avui. Gris, plujós, sense gaire ànims de deixar el meu poble i agafar un tren cap a una destinació qualsevol. Però ho he fet, i a més, el de l’hora punta cap a Barcelona, el tren de les 8:18. Aquell que va atapeït fins a la bandera i puc flairar la gent. Avui, però, s’ha omplert des d’abans del meu poble i no s’ha buidat una mica fins tres estacions més enllà. Tot i així, l’he vist distret amb un Cavall Fort. Ros i amb la pell blanca, ha crescut i s’ha engreixat força. Fa goig. La darrera vegada que el vaig veure, abans de morir, feia tres pams menys. Ho podria assegurar. Al primer moment, m’ha sobtat veure’l allà amb la seva mare. Però en treure ella el mòbil de la bossa, un volant amb el membret d’un hospital ha tret el cap i l’he pogut veure. Una revisió? Una malaltia? No ho sé, no m’és permès tenir contacte sentimental amb els vius.

Ja he dit que m’ha sobtat veure’l, en un principi, però quan m’he sorprès realment ha estat quan ha alçat els seus ulls de la seva lectura i, aprofitant que el vagó s’havia buidat en la darrera estació, m’ha mirat fixament. Com si em veiés. Sabreu que els espectres som invisibles. Per això, estava tranquil. En canvi, el nen ha deixat el Cavall Fort, se m’ha acostat i, amb la veu més dolça que hagi pogut escoltar mai de la seva boca, m’ha preguntat:

-Tu ets el pare, oi?




Sense estrèpits arribo al poble. Dia assolellat, horitzó clar, mar amb un clar blau intens. Comprovo en el plànol de Blanes el carrer on es troba la casa de Roberto Bolaño, malgrat saber del cert on s’ubica. Em rep despentinat, amb una cigarreta entre els dits i les ulleres un xic caigudes. Em diu que m’esperava mentre em permet entrar.

Ens dirigim directament al seu despatx de treball, prenyat de papers i de llibres, un desordre que només ell és capaç de controlar. Accepto la invitació a beure que m’ofereix, ell ja s’ha servit un nou whisky amb gel i encén una cigarreta. Conec al complet la seva biografia, els anys viscuts a Xile, el viatge i l’estada a Mèxic, els anys durs del començament, la desconeixença dels seus contes per part del públic mexicà, la decisió de marxar a Espanya, el naixement dels seus dos fills amb el lent reconeixement del mercat editorial espanyol, les penúries econòmiques malgrat aquest reconeixement...

Però no parlem de res de tot això. En realitat, és ell qui decideix escoltar-me. Li parlo del desconcert que em produeixen les seves històries, del caràcter oníric de cadascuna de les seves trames, de la dificultat que suposa voler-les entendre. També li parlo d’Arturo Belano, de si realment Ulises Lima ha mort, dels pensaments i somnis d’Auxilio Lacouture, del París que ha conegut fa anys, diferent al París recorregut per Pierre Pain. Em fixo com m’observa mentre li parlo de les seves obres i dels seus personatges i somriu, sembla que li agradi escoltar què dic, saber que les seves línies desperten sentiments en la gent. Li parlo de Vallejo, de Nicanor Parra, de Gabriela Mistral, de Vicente Huidobro, dels seus propis versos, tan desarrelats de la poesia escrita fins als seus dies, reconec l’admiració que em produeixen els dibuixos fets a ordinador que s’amunteguen damunt de la taula mentre encén l’enèsima cigarreta, mentre el fum ascendeix cap al sostre davant dels seus ulls.

Roberto Bolaño només em parla una sola vegada i és per dir-me que segueix els passos de Lima, que Arturo Belano també el seguirà, que mai no sabré quina part del que ha explicat és realitat i quina és ficció però que no dubti que sempre perdurarà la paraula per sobre de la vida i que la meva visita li recorda la visita d’Auxilio Lacouture a Remedios Varo. Amb aquestes paraules sé que s’acaba el nostre temps. M’acomiado i li pregunto si el tornaré a veure. Pregunta-ho a Archimboldi, em contesta.

En tancar la porta, sé que ha comprès el motiu de la meva visita. Recorro els carrers de Blanes cap a la meva següent destinació tot obrint la meva agenda per la data d’avui, 14 de juliol de 2003 i hi anoto: Roberto Bolaño ja ha travessat el límit, ja és un espectre com nosaltres.




A ella tampoc l’he triada per atzar. Encara que ningú m’hi pot relacionar perquè mai no ens han vist junts. Una insolència? Els assassinats de les anteriors noies també us semblaran insolents perquè totes elles m’eren conegudes. En secret, però.

Sóc al portal. Premo el timbre i espero que ella m’obri. Tenim una cita, quasi obligada per la meva insistència. Sóc temerari per natura però no deixo res a la sort. Qualsevol pista em pot delatar i arruïnar la meva vida. El motiu d’assassinar-les? Totes són unes barjaules, unes gates maules que desitgen fregar-se contra la bragueta de qualsevol per satisfer els seus plaers luxuriosos.

Immers en els meus pensaments, la Júlia obre la porta. Amb la il•luminació del rebedor veig la seva silueta sota el vestit vaporós i semitransparent. Aquest cos jove vol conspirar contra el seu destí? No ho aconseguirà, sóc immune al desig. Fa anys que no les desitjo, les dones. Em fan fàstic, les he avorrides. Des del meu matrimoni fracassat, amb la Fàtima. Li lliuro el ram de flors quan sóc dins de casa seva. Un mer detall de cortesia. M’ho agraeix mentre em besa les dues galtes. Cal que s’arrapi tant a mi per besar-me? Vols un “mojito”?, em pregunta i assenteixo. El meu combinat preferit, i ho sap. Una excusa per poder fer la meva feina. En aquesta ocasió també. Però treu-te l’abric, Èric. No m’hi estaré gaire estona, penso.

D’esquena a mi, la Júlia prepara els còctels amb mans hàbils i expertes. Amb la mateixa experiència i habilitat, m’acosto sigil·losament i el mànec del ganivet esmolat en excés apareix de la butxaca dreta, agafat amb fermesa. La mà esquerra li taparà la boca perquè cap xiscle escapi d’ella i el mastí del carrer desperti tot el veïnat amb els seus lladrucs. Al fons, els bramuls de la tempesta que s’aproxima mentre la mà dreta degolla la Júlia...

*




La trucada em desperta dins del cotxe. M’esperen al bar del costat de la comissaria, és urgent. M’arreglo el nus de la corbata i condueixo amb lentitud fins al punt de trobada. Dos agents de la policia m’esperen.

-Bona nit, han trobat una nova víctima a pocs carrers d’aquí. Júlia Masdeu.
-Sospitem que sigui un altre cas de l’assassí que investiguem. És la mateixa tècnica, la mateixa dissecció... –afegeix l’altre agent.
-Hem d’anar-hi immediatament, oi? –dic jo.
-Hem d’esperar al jutge i al forense. Les proves poden veure’s alterades i no podrem moure el cos de la noia.
-Llavors posi’m un “mojito” –demano al cambrer.
-Senyor inspector...? –m’adono del meu error en veure la cara d’un dels policies.


Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici