Barcelona es lleva tranquil·la després del tràfec nadalenc.

De sobte, un home es deixa caure des del balcó del tercer pis d’un edifici damunt d’un cotxe beige, l’alarma del qual es dispara. No cal dir que el jove, d’uns trenta-cinc anys, ha mort a l’acte. Podem afirmar, també, de forma categòrica que cap vianant en sap res, d’aquell personatge. Ni tan sols nosaltres.

A cinc-cents metres del succés, la darrera persona d’abandonar el portal d’aquell edifici s’allunya en direcció a la boca de metro més propera. És una noia esvelta i bruna. L’observem. Camina amb rapidesa i movent extremadament els braços. En canvi, el seu rostre és l’antítesi del nerviosisme dels seus moviments. Impàvida, quasi inexpressiva, aquesta cara està ben maquillada, sense agosaraments. I la roba que vesteix és discreta. Cap vianant sospitaria mai d’ella si la fessin comparèixer en una ronda de reconeixement policial. Bé, tampoc nosaltres no sabem exactament què ha succeït dins d’aquell edifici en els darrers minuts.

El mòbil de la noia vibra dins de la butxaca esquerra del seu abric llarg. Comprova el número que hi figura a la pantalla i respon:

-Ja li he deixat les instruccions per escrit de què ha de fer per recuperar-la, encara que no li he dit que és morta. Però no el veig capaç –és el que diu en despenjar l’aparell. Tot seguit, pitja el botó vermell de fi de trucada.

Aquesta acció ha estat ràpida, sense necessitat d’alentir la marxa. Mentrestant, davant de l’edifici sona un crit: la primera dona que ha descobert el cadàver del noi xiscla fora de si. Si no hagués perdut el coneixement, hauria observat un paper a la mà esquerra del noi. Es tracta d’un paper rebregat, quasi il•legible a simple vista, amb un segell i una signatura a la part inferior del paper. PRAELATVRA SANCTAE CRVCIS ET OPERIS DEI••PRAELATVS resa la inscripció del segell, que es veu amb claredat. Del text del paper no en sabrem res: la mà atrapa el cos del que sembla una carta.

Descobrim que es tracta d’una carta si tornem al balcó del tercer pis. Al terra s’hi troba un sobre amb les dades del destinatari i l’adreça d’aquell apartament. El noi es diu Antoni Petit. L’adreça no ens interessa perquè ja la coneixem. Dins de l’apartament, a l’estança que anomenaríem menjador hi trobem un cilici i, al seu costat, una caixa de fusta fosca, potser de caoba. El fermall ha estat desprès rudement i s’ha trencat, però no podem veure-hi què hi ha dins. Només ho endevinem per la inscripció de l’exterior: HIC EST DIGITVS TVAE FILLIAE. Si es tracta d’una broma, és macabra. Si és cert allò que entenem, ja tenim més informació sobre allò que s’ha esdevingut.

Al balcó del segon pis de l’apartament apareix un nen d’uns deu anys, que resta embadalit en veure el cadàver sagnant damunt del cotxe beige. La seva mare, que havia guaitat per la finestra uns minuts abans en escoltar l’estrèpit, penja el telèfon després de parlar amb la policia. Imaginem que la recepcionista de la comissaria informarà els cotxes patrulla disponibles i telefonarà al servei d’emergències sanitàries perquè enviïn una ambulància a les senyes facilitades. Però no sabem l’ordre exacte de l’acció perquè encara es troba en estat de shock. Hem de suposar que fa poc que ocupa aquell lloc de treball per la seva reacció.

Mentrestant, la noia ja ha arribat a l’estació del metro i n’ha agafat un, de tren. Ara es troba asseguda dins del vagó central. De la butxaca dreta n’extreu una agenda negra amb l’any vigent gravat al llom. El punt l’ajuda a obrir-la per la data d’avui. En aquell full s’hi ha escrit a mà en tinta blava: Convèncer a A. Petit que no pot desfer el vincle amb l’Obra. Amb el bolígraf ratlla aquelles paraules fins que no es llegeixen i tanca l’agenda, que guarda a la butxaca dreta de nou.


Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici