I reso i prego i plego les veles
i les orno amb els llavis de l'albada

i sadollo cada racó tendre
d'aquella ànima que creia meva

i recordo el llim i l'aigua
en cada porus de la pell cansada

i el llast del nou dia plou
dins meu, llàgrima perpetuada

i sóc i solco i bullo, entranya
de la roca que anhela el centre de la terra

magma i figura estranya, guspira
per encendre i cloure el foc i els ulls

i moc i habito i lliuro el combat
per deslliurar de la pedra al sísif que viu en mi...



Doncs sí, l’invent ha funcionat, ja no està mort. I el capsigrany del meu marit que no creia el que li deia el nostre veí. El que fallava, segons el veí, era el mètode, la parsimònia, fer-ho amb paciència i sense presses. No com el tal•lòs d’en Robert, vinga a corre-cuita i pocs miraments. Però que n’ha estat, de pacient, el veí. Sis mesos i un remitjó supervisant personalment els passos a seguir. I en Robert prenia nota, amb aquell posat tan seu, com aquell que sembla fixar-se però res. Aquell cervell era buit i en Jaume, el veí, prou que s’hi esforçava, per no engegar-ho tot a dida i donar la raó a tothom. El procediment era irreversible i infal•lible, segons els estudis.

Res d’això. En Jaume li prepara un beuratge, a base d’aspirina i til•la, i ho soluciona. I el bon home que no ens deixa pagar-li. Ni un cèntim ens ha costat. I això que ell s’ha presentat cada nit, després de plegar, amb la tassa de prova per a ell mateix i la d’en Robert. Jo cada vespre li deixava preparat un minso ganyip perquè no se sentí ofès per la gratuïtat dels seus esforços. I cada nit l’avorrit procés de demostració a en Robert, i ell com un ase darrere d’en Jaume prenent nota de cada moviment que ell feia, de com havia de col•locar-se perquè tot tingués el seu efecte. I quan en Jaume li deia que, als darrers moments, era quan més concentració es necessitava, ell s’apartava i li deixava fer. Entre nosaltres, en Robert mai no va fer-ho igual que en Jaume, eh?

I bé, ja ho veus, dona. De vegades Déu il•lumina a d’altres perquè facilitin les coses als menys agraciats. I ja saps quina tristesa em va fer quan en Robert va decidir per sí sol de no tenir fills. I el disgust que em va donar quan em confessa que s’havia vasectomitzat... i el meu instint maternal? En orris! Sort d’en Jaume, el veí, que amb paciència i amb insistència ha fet que l’aparell d’en Robert hagi reviscolat i m’hagi embarassat. De set setmanes, diu el ginecòleg, que encara no s’ho arriba a creure. Bé, no li he donat gaire detalls del mètode del nostre veí, és clar... Vols veure l’ecografia?

- T’agraden els meus pits?
- Són ferms i suaus... –diu ell quasi endormiscat per la calma que segueix al coit.

Li besa l’esquena i deixa que s’adormi amb el silenci de l’habitació. Amb sigil, es lleva i apaga el llum. A les fosques es dirigeix cap al bany. Tanca la porta per no destorbar el seu son tranquil i encén el llum. Observa el seu cos nu, s’acaricia els pits, que tant li agraden, i veu les restes d’esperma damunt del pèl púbic. És un amant extraordinari, que l’ha feta gaudir fins que ha quedat extenuat

S’ha apagat el llum. Ja deuen haver cardat com bojos. La imagino, satisfeta, netejant-se. Tan viciosa i tan escrupulosa... Li fa fàstic el resultat de l’ejaculació? M’indigna la seva actitud! En la meva pròpia casa. Porta els seus amants sense cap pudor. I sento l’olor dels seus efluvis encara que canviï els llençols. Impregnen el matalàs, els coixins, tota l’habitació... Però avui s’acaba. Ho juro.

Eixancarrada davant del bidet, es neteja l’entrecuix amb parsimònia. El xipolleig és mínim, perquè el silenci regna en l’edifici. I no sap com és el son del seu nou amant. L’ha conegut fa just unes hores. Aprofitant que el seu marit s’ha absentat per un viatge de negocis. Un cop més.

Un cop més, ha estat fàcil enganyar-la. I, novament, ha caigut de quatre grapes. Avui, però, no em limitaré a observar-los. Aquesta vegada ho pagarà car. El terra del passadís està ple de roba escampada. Només cal resseguir-ne el camí, que duu directament al dormitori. I, com les anteriors vegades, l’amant de torn dormirà plàcidament, mentre ella es desempallega del semen. Tan viciosa i tan escrupulosa...

Amb la tovallola s’eixuga el pubis i les cuixes. I es torna a mirar davant del mirall. Es veu preciosa, saciada, amb aquells pits que fan goig de veure sense roba. Els acaricia i obre la porta mentre apaga el llum. El primer cop d’ull en obrir-la reté la imatge del seu marit, però no reacciona a temps.

Li tapo la boca amb la mà enguantada. I l’empenyo cap endins amb força. Tanco la porta mentre ella cau d’esquena i el cap topa amb la vora de la banyera. El cop és sec i el toll de sang que ràpidament es forma em dóna constància que ha estat també mortal. Comprovo el seu pols. No el trobo. No hi ha cap dubte: és morta. Sense proves ni indicis que em culpin.

Deu minuts més tard, un home surt de l’edifici. Abans de sortir-ne, ha forçat el pany de la porta d’entrada del seu propi domicili. Rumb incert. Damunt de la tauleta de nit, a escassos centímetres d’on jau l’exhaust jove, hi ha un pot de vidre. Dins del pot, formol i els mugrons de la seva amant, aquella porcellana rosa i obscura, tèbia al tacte que tant l’encisava.

Al matí, en despertar, el descobrirà.



Cal donar de menjar
a aquest cor famolenc?
Si és així, aquí teniu
la meva vida, i l'oxigen
que em sustenta,
l'alegria per saber
que hi ha un demà
encara per viure'l
i la meva ombra
quan vulgui comprovar
que existeix.

Cal donar aliment
a aquest famolenc cor?
Aquí us ofereixo
allò que conec de la llum
i de la música,
en safates d'argent
perquè brilli
amb més intensitat
i seré feliç deixant
l'oportunitat de gaudir
tot el que he fruït
a un nou deler,
que s'obre pas
a mossegades.




Començaré desvetllant la sorpresa d’aquesta història: sóc un fantasma.

I ara que ja puc estar tranquil que em llegireu sense buscar errades que em delatin, us explicaré més sobre mi. Bé, més aviat sobre la meva afició per viatjar en tren. Com que és de franc, me’n faig uns farts. Però no és per anar d’un lloc a un altre per visitar nous espais. Més aviat m’agrada seure discretament i observar la gent. Aquella noia que llegeix un llibre que l’allunya de la realitat; l’àvia que no pot amb la maleta i és ajudada per un jove atent, d’aquells que ja no abunden; l’home que escridassa algú a través del mòbil; la dona que s’endormisca amb el lleu moviment del vagó...

Tot això es pot veure dins del tren. Encara que el millor es troba en les estacions. I, quan es tracta d’observar la gent en una estació, les prefereixo grans. Barcelona o Madrid són adients. Rius de gent que es dirigeixen cap a un lloc diferent, que s’apressen, que esperen el proper tren llegint el diari o amb un videojoc entre les mans, que escolten música aïllats de tot soroll extern.

Però us direu que això no és cap novetat, que no us aporto res de nou perquè vosaltres mateixos podeu corroborar tot el que us dic si alceu la vista d’allò que esteu fent i observeu la gent de la mateixa manera que faig jo.

En realitat, només us explico això per presentar-vos el dia d’avui. Gris, plujós, sense gaire ànims de deixar el meu poble i agafar un tren cap a una destinació qualsevol. Però ho he fet, i a més, el de l’hora punta cap a Barcelona, el tren de les 8:18. Aquell que va atapeït fins a la bandera i puc flairar la gent. Avui, però, s’ha omplert des d’abans del meu poble i no s’ha buidat una mica fins tres estacions més enllà. Tot i així, l’he vist distret amb un Cavall Fort. Ros i amb la pell blanca, ha crescut i s’ha engreixat força. Fa goig. La darrera vegada que el vaig veure, abans de morir, feia tres pams menys. Ho podria assegurar. Al primer moment, m’ha sobtat veure’l allà amb la seva mare. Però en treure ella el mòbil de la bossa, un volant amb el membret d’un hospital ha tret el cap i l’he pogut veure. Una revisió? Una malaltia? No ho sé, no m’és permès tenir contacte sentimental amb els vius.

Ja he dit que m’ha sobtat veure’l, en un principi, però quan m’he sorprès realment ha estat quan ha alçat els seus ulls de la seva lectura i, aprofitant que el vagó s’havia buidat en la darrera estació, m’ha mirat fixament. Com si em veiés. Sabreu que els espectres som invisibles. Per això, estava tranquil. En canvi, el nen ha deixat el Cavall Fort, se m’ha acostat i, amb la veu més dolça que hagi pogut escoltar mai de la seva boca, m’ha preguntat:

-Tu ets el pare, oi?




Sense estrèpits arribo al poble. Dia assolellat, horitzó clar, mar amb un clar blau intens. Comprovo en el plànol de Blanes el carrer on es troba la casa de Roberto Bolaño, malgrat saber del cert on s’ubica. Em rep despentinat, amb una cigarreta entre els dits i les ulleres un xic caigudes. Em diu que m’esperava mentre em permet entrar.

Ens dirigim directament al seu despatx de treball, prenyat de papers i de llibres, un desordre que només ell és capaç de controlar. Accepto la invitació a beure que m’ofereix, ell ja s’ha servit un nou whisky amb gel i encén una cigarreta. Conec al complet la seva biografia, els anys viscuts a Xile, el viatge i l’estada a Mèxic, els anys durs del començament, la desconeixença dels seus contes per part del públic mexicà, la decisió de marxar a Espanya, el naixement dels seus dos fills amb el lent reconeixement del mercat editorial espanyol, les penúries econòmiques malgrat aquest reconeixement...

Però no parlem de res de tot això. En realitat, és ell qui decideix escoltar-me. Li parlo del desconcert que em produeixen les seves històries, del caràcter oníric de cadascuna de les seves trames, de la dificultat que suposa voler-les entendre. També li parlo d’Arturo Belano, de si realment Ulises Lima ha mort, dels pensaments i somnis d’Auxilio Lacouture, del París que ha conegut fa anys, diferent al París recorregut per Pierre Pain. Em fixo com m’observa mentre li parlo de les seves obres i dels seus personatges i somriu, sembla que li agradi escoltar què dic, saber que les seves línies desperten sentiments en la gent. Li parlo de Vallejo, de Nicanor Parra, de Gabriela Mistral, de Vicente Huidobro, dels seus propis versos, tan desarrelats de la poesia escrita fins als seus dies, reconec l’admiració que em produeixen els dibuixos fets a ordinador que s’amunteguen damunt de la taula mentre encén l’enèsima cigarreta, mentre el fum ascendeix cap al sostre davant dels seus ulls.

Roberto Bolaño només em parla una sola vegada i és per dir-me que segueix els passos de Lima, que Arturo Belano també el seguirà, que mai no sabré quina part del que ha explicat és realitat i quina és ficció però que no dubti que sempre perdurarà la paraula per sobre de la vida i que la meva visita li recorda la visita d’Auxilio Lacouture a Remedios Varo. Amb aquestes paraules sé que s’acaba el nostre temps. M’acomiado i li pregunto si el tornaré a veure. Pregunta-ho a Archimboldi, em contesta.

En tancar la porta, sé que ha comprès el motiu de la meva visita. Recorro els carrers de Blanes cap a la meva següent destinació tot obrint la meva agenda per la data d’avui, 14 de juliol de 2003 i hi anoto: Roberto Bolaño ja ha travessat el límit, ja és un espectre com nosaltres.




A ella tampoc l’he triada per atzar. Encara que ningú m’hi pot relacionar perquè mai no ens han vist junts. Una insolència? Els assassinats de les anteriors noies també us semblaran insolents perquè totes elles m’eren conegudes. En secret, però.

Sóc al portal. Premo el timbre i espero que ella m’obri. Tenim una cita, quasi obligada per la meva insistència. Sóc temerari per natura però no deixo res a la sort. Qualsevol pista em pot delatar i arruïnar la meva vida. El motiu d’assassinar-les? Totes són unes barjaules, unes gates maules que desitgen fregar-se contra la bragueta de qualsevol per satisfer els seus plaers luxuriosos.

Immers en els meus pensaments, la Júlia obre la porta. Amb la il•luminació del rebedor veig la seva silueta sota el vestit vaporós i semitransparent. Aquest cos jove vol conspirar contra el seu destí? No ho aconseguirà, sóc immune al desig. Fa anys que no les desitjo, les dones. Em fan fàstic, les he avorrides. Des del meu matrimoni fracassat, amb la Fàtima. Li lliuro el ram de flors quan sóc dins de casa seva. Un mer detall de cortesia. M’ho agraeix mentre em besa les dues galtes. Cal que s’arrapi tant a mi per besar-me? Vols un “mojito”?, em pregunta i assenteixo. El meu combinat preferit, i ho sap. Una excusa per poder fer la meva feina. En aquesta ocasió també. Però treu-te l’abric, Èric. No m’hi estaré gaire estona, penso.

D’esquena a mi, la Júlia prepara els còctels amb mans hàbils i expertes. Amb la mateixa experiència i habilitat, m’acosto sigil·losament i el mànec del ganivet esmolat en excés apareix de la butxaca dreta, agafat amb fermesa. La mà esquerra li taparà la boca perquè cap xiscle escapi d’ella i el mastí del carrer desperti tot el veïnat amb els seus lladrucs. Al fons, els bramuls de la tempesta que s’aproxima mentre la mà dreta degolla la Júlia...

*




La trucada em desperta dins del cotxe. M’esperen al bar del costat de la comissaria, és urgent. M’arreglo el nus de la corbata i condueixo amb lentitud fins al punt de trobada. Dos agents de la policia m’esperen.

-Bona nit, han trobat una nova víctima a pocs carrers d’aquí. Júlia Masdeu.
-Sospitem que sigui un altre cas de l’assassí que investiguem. És la mateixa tècnica, la mateixa dissecció... –afegeix l’altre agent.
-Hem d’anar-hi immediatament, oi? –dic jo.
-Hem d’esperar al jutge i al forense. Les proves poden veure’s alterades i no podrem moure el cos de la noia.
-Llavors posi’m un “mojito” –demano al cambrer.
-Senyor inspector...? –m’adono del meu error en veure la cara d’un dels policies.




Com gaudies veient-me sagnar pel nas
Agenollada al terra i esperant no rebre cap més cop...

Els meus crits, esgarips d’animal ferit obligat a anar a l’escorxador,
No et van fer recular mai i tornaves una vegada
I una altra com si esbotzessis la porta del seny
Perquè l’esvoranc de la follia semblava plaure’t més.


-Gossa, llepa la pols de la meva bota,
Arreplega la teva humiliació mentre ets carn
Inútil per a que la castigui sense remordiments!

I ara encara sé per on ferir el teu ego de fracassat,
De nàufrag que no troba empar en els braços de ningú.

I sols t’acontentes en sentir les mentides que t’exciten:
Vull el teu sexe, ben endins, un cop més, i un altre...
Estic calenta si flairo la teva olor de mascle...
Tot és fals, no em creguis. Només és real la teva covardia,
El teu nom, fill de puta!


-Gossa, acaricia’m fins que ejaculi damunt del teu rostre,
Sent la meva esperma regalimant per la teva pell
I llepa de nou la brutícia que em cobreix!

Ordres que no escoltaré, que escopiré una vegada i una altra,
Que faran que senti fàstic de tu, de les teves mirades
Plenes de lascívia i sòrdides. Covard, dèbil!
I sento vergonya cada cop que pressento que em desitges
I que descarregues damunt dels meus pits
Les urpes de la pressa, i hi claves les ungles
Per a marcar el territori que creus que posseeixes.

No sóc teva! Mai no ho he estat, m’entens?
Sord fill de puta que no saps caminar sense ajuda
De la teva falsa fortalesa, fill de puta una i mil vegades!
Crido contra el teu escarni, contra els teus cops
I creixo, reneixo d’entre la putrefacció on m’has enfonsat,
On has volgut enfonsar-me però no has pogut.

Plora, si t’atreveixes a mostrar els teus sentiments.
Plora i accepta la teva condició, que et debilita
Dia rere dia, i no vols (ni pots) fer-te enrere.

Com gaudies mentre sagnava pel nas ple dels teus cops
Com gaudeixo ara jo veient-te infravalorat, gos mesquí!




...I la gola empara la veu de la profunditat
I és granota escapada del darrer nenúfar
Que resta enmig del llot dels segles.
I la saviesa és plat de pobres quan la fam
Per ascendir a qualsevol preu esdevé voracitat.

Embriac perquè les paraules flueixen amb major claredat,
Espero les primeres llums del dia desvetllat
I amb el cor moribund per no poder
Asseure’s en el tron dels escollits.

Tot és silenci si la corda fa equilibris
Per damunt dels nostres caps.
(Quina bala duu el meu nom?)
Retalls de la vida apedacen els meus vestits
I els sargeixo com si de sacs es tractés,
Somàlia al pensament, somriure blanc
Per a protegir l’ànima negra que n’és propietària.

Forat al cervell per on s’hi aboca l’avellutat vi directament,
Directe a la ment i l’enfolleix,
Com si d’una cançó d’amor es tractés,
Papil•les adormides, venes inflades per la sang
Calenta que recorre el cos sense parar.

Inosésisabréacabaraquesteslíniesabansquem’atrapiMorfeuamblessevescadenes.

Torno a caminar sol, perdut, orb, vague, erm,
I les darreres notes que escoltaré seran
Les del meu epitafi fet cançó de bressol
Per a adormir les meves sensacions,
Amarades de mar mentre l’oïda s’omple
De sons febles deixats al plomatge
Del rossinyol que no sap de l’existència de la llum del sol
En la grisor dels seus ulls i gira i gira de nou
I torna a girar el món, carrussel d’emocions
Que no sap quan ha d’aturar la seva embranzida
Que creix fins a l’infinit, fins a la fi dels dies
Sense canviar el rumb ni el sentit de rotació,
Com si de busques a la recerca d’un rellotge imaginari es tractés.

Qui esguarda per la finestra de la innocència
Quan tota la culpa recau en ell?
Qui sap interpretar el paper del jutge
Quan reconeix que la víctima mai no serà ell?

I no hi ha ningú que tingui cura de preservar
La veritat davant dels ulls de la gent,
Aliena a tot el que succeeix en realitat,
Que només escolta els rumors i els confereix
El grau de credibilitat absoluta.

Bola que arrossega tot el que troba al seu pas,
El cap i el cuiner al mateix garbuix,
La diligència és àpat per a un únic paladar,
La hipocresia només satisfà l’esperit
Necessitat de falsa modèstia i lletania de foscors
Esdevingudes xifres irreverents
En la comptabilitat contínua del temps.

Casa meva és el món, aquest món desèrtic que deixo al meu voltant?




Barcelona es lleva tranquil·la després del tràfec nadalenc.

De sobte, un home es deixa caure des del balcó del tercer pis d’un edifici damunt d’un cotxe beige, l’alarma del qual es dispara. No cal dir que el jove, d’uns trenta-cinc anys, ha mort a l’acte. Podem afirmar, també, de forma categòrica que cap vianant en sap res, d’aquell personatge. Ni tan sols nosaltres.

A cinc-cents metres del succés, la darrera persona d’abandonar el portal d’aquell edifici s’allunya en direcció a la boca de metro més propera. És una noia esvelta i bruna. L’observem. Camina amb rapidesa i movent extremadament els braços. En canvi, el seu rostre és l’antítesi del nerviosisme dels seus moviments. Impàvida, quasi inexpressiva, aquesta cara està ben maquillada, sense agosaraments. I la roba que vesteix és discreta. Cap vianant sospitaria mai d’ella si la fessin comparèixer en una ronda de reconeixement policial. Bé, tampoc nosaltres no sabem exactament què ha succeït dins d’aquell edifici en els darrers minuts.

El mòbil de la noia vibra dins de la butxaca esquerra del seu abric llarg. Comprova el número que hi figura a la pantalla i respon:

-Ja li he deixat les instruccions per escrit de què ha de fer per recuperar-la, encara que no li he dit que és morta. Però no el veig capaç –és el que diu en despenjar l’aparell. Tot seguit, pitja el botó vermell de fi de trucada.

Aquesta acció ha estat ràpida, sense necessitat d’alentir la marxa. Mentrestant, davant de l’edifici sona un crit: la primera dona que ha descobert el cadàver del noi xiscla fora de si. Si no hagués perdut el coneixement, hauria observat un paper a la mà esquerra del noi. Es tracta d’un paper rebregat, quasi il•legible a simple vista, amb un segell i una signatura a la part inferior del paper. PRAELATVRA SANCTAE CRVCIS ET OPERIS DEI••PRAELATVS resa la inscripció del segell, que es veu amb claredat. Del text del paper no en sabrem res: la mà atrapa el cos del que sembla una carta.

Descobrim que es tracta d’una carta si tornem al balcó del tercer pis. Al terra s’hi troba un sobre amb les dades del destinatari i l’adreça d’aquell apartament. El noi es diu Antoni Petit. L’adreça no ens interessa perquè ja la coneixem. Dins de l’apartament, a l’estança que anomenaríem menjador hi trobem un cilici i, al seu costat, una caixa de fusta fosca, potser de caoba. El fermall ha estat desprès rudement i s’ha trencat, però no podem veure-hi què hi ha dins. Només ho endevinem per la inscripció de l’exterior: HIC EST DIGITVS TVAE FILLIAE. Si es tracta d’una broma, és macabra. Si és cert allò que entenem, ja tenim més informació sobre allò que s’ha esdevingut.

Al balcó del segon pis de l’apartament apareix un nen d’uns deu anys, que resta embadalit en veure el cadàver sagnant damunt del cotxe beige. La seva mare, que havia guaitat per la finestra uns minuts abans en escoltar l’estrèpit, penja el telèfon després de parlar amb la policia. Imaginem que la recepcionista de la comissaria informarà els cotxes patrulla disponibles i telefonarà al servei d’emergències sanitàries perquè enviïn una ambulància a les senyes facilitades. Però no sabem l’ordre exacte de l’acció perquè encara es troba en estat de shock. Hem de suposar que fa poc que ocupa aquell lloc de treball per la seva reacció.

Mentrestant, la noia ja ha arribat a l’estació del metro i n’ha agafat un, de tren. Ara es troba asseguda dins del vagó central. De la butxaca dreta n’extreu una agenda negra amb l’any vigent gravat al llom. El punt l’ajuda a obrir-la per la data d’avui. En aquell full s’hi ha escrit a mà en tinta blava: Convèncer a A. Petit que no pot desfer el vincle amb l’Obra. Amb el bolígraf ratlla aquelles paraules fins que no es llegeixen i tanca l’agenda, que guarda a la butxaca dreta de nou.




Gastronomitza'm mentre es prepara el desdejuni,
Devora'm i sabré quin plaer em transmeten les teves dents
Fetes per a assaborir la meva carn delitosa de tu.

Mastega'm i ensaliva cada partícula del meu cos,
Escalfa amb la lentitud dels fogons la ració que vulguis
Menjar de mi: tot centímetre que puguis recórrer és teu.

Què necessites? Paelles, cassoles, estris de tota mena et posaré
A l'abast per a facilitar-te la tasca més austera, la d'assaborir-me
Tendrament sense pausa ni limitacions, com desitgem.

La taula és parada ja fa estona, però els llençols encara
Criden els nostres noms. Però cal saber vigilar les torrades
Mentre em masegues els llavis i em mossegues el coll.

Vine, acosta't on el marbre queda lliure d'entrebancs: sabràs
El gust gràcil de la serenor fugitiva en escolar-te silenciosament
On la melmelada destorba la dolçor dels teus mugrons.

Gastronomitza'm mentre es prepara el desdejuni,
Potser després no podrem tastar les torrades carbonitzades...




Una setmana dins de casa. Engabiat per pròpia voluntat. Cansat de tot, sense esma ni de baixar l’escassa escala que em separa del carrer. Només he recorregut un espai reduït des del llit a la cuina, de la cuina al bany. Si això se’n diu caminar, he caminat. El meu batec és l’únic indici que em diu que segueixo viu. El seu soroll, rítmic com les meves petjades en el terra, que repten sense força, trenca el silenci i la monotonia del pis. Aixeco la persiana i ja cau la tarda. Un altre dia per a apuntar que no he vist el sol, encara que ganes de veure’l no em sobren. Una vibració m’espaordeix. El mòbil rep una trucada que no vull acceptar. La meva mare, una vegada més. Ja fa més de tres setmanes que no té notícies meves. Què faig aquí? Serveix de res lluitar, ara que la dona ha marxat sense ajudar-me en la meva addicció al bingo? Ara que el motiu per a seguir endavant és treballar per a aconseguir diners que malgastaré en qualsevol local que estigui obert i em sigui permès entrar-hi? Omplo la banyera lentament, em despullo i ho preparo tot per al darrer moment. La navalla. El gel. Els canells ja no seran sensibles al dolor del tall. Però una fotografia d’una nena, que és la meva filla, amb un número de telèfon escrit en bolígraf em fa desistir al darrer moment. Agafo l’aparell, marco el telèfon:

-Línia de l’esperança, puc ajudar-lo?




Sóc l’etern sospir
que vola en l’atmosfera del nostre amor,
però en el cristall del silenci s’atura.

He restat en la llinda de la soledat,
esperant ta càlida llum.
He perdut la flama de la teva passió,
apagada per l’adéu vertiginós.

Qui va desitjar que aixó acabés
amb aquest impetuós final?

Les fogueres pàl•lides de la Lluna
cremen la pell del record,
deixant-hi la cendra de l’oblit.

He quedat en el camí tallat de l’esperança,
movent els braços meus en l’huracà del món.
Sóc la mar immensa de les nits fluvials,
que vam fer amb els nostres besos,
barreja d’aigües que m’ofeguen.

Qui va voler que aixó acabés
amb aquest prest final?

Torna amb tes ales de vent
per a trencar la meva presó cristal•lina amb ta veu.
Vull reposar les meves colomes roges
en la platja dels teus llavis.

Torna amb la teva passió
a cremar una altra vegada el meu cos.

Digues: qui va voler que això finís

així?


No vam ser nosaltres; sinó el temps.




He mirat ta figura,
jovenesa palpitant,
amb els dits mig encesos,
amb els ulls mig despullats.

He deixat les lascives
carícies en ton cos clar
per prendre’t la dolcesa
que m’ha tret la llibertat.

Tens tan rojos els llavis
que el meu desig serà escàs.
Per finir amb ta besada
hauré de morir en tes mans.

Novament descobreixo
el dolç plaer de la carn.
Amb tanta pau calmosa
als meus ulls has arribat.

Però sols seré cendres
qua ton cos m’hagi cremat.
Tinc els dits mig encesos
i l’esguard mig despullat
per ton cos tan desitjat.




La nit és silenci per a estimar,
on els amants s’hi refugien.
El temps a llur voltant, fugaç, s’esmuny
i la pell de l’adéu es torna dura.

Els núvols són invisibles de nit,
mes de l’amor són testimonis.
El temps passa igual de ràpid pel món
que somia, tant de nit com de dia.

Les carícies somortes a la pell
s’aturen un instant i miren
la lluna i la confonen amb el sol.
Però falten hores perquè retorni.

Els ocells no canten però són vius
mirant la nit amb les mirades
closes, somiant que volen pel cel,
lliures, immensitat que mai no acaba.

La nit, dolç silenci per a estimar
(per què els cal llum a les parpelles?),
quan junts ploren fent rosada els estels
i la toquen els rosats dits de l’alba.

La llum descubrirà furtivament
de les carícies les despulles
de dia i del darrer bes el record,
il•luminat del sol pel clar somriure.

De la fulla el caure es torna soroll,
trencant les cristal•lines aigües
de la mar que a la pell dels amants surt,
on els rius de l’amor hi desemboquen.

La nit és silenci per a estimar,
joia per viure la natura,
on els amants es troben novament.
Només el sol acaba amb ella.
A la badia quedaran els besos.




De tant somniar que no plogués,
va venir la sequera carregada
d’imatges sense futur, de boques
demanant les gotes d’aigua
que no podien caure mentre ell visqués.

El seu amor impossible
era capaç de moure muntanyes
i alhora de deixar sense esperança
tot un continent, un poble rere l’altre
i no hi havia compassió en el seu posat.

Anys més tard, mentre agonitzava
-a causa d’una malaltia incurable
segons la gent, un simple refredat
segons els metges-, tothom celebrava
la seva mort imminent perquè
la pluja portaria de nou la verdor als camps.



Si només m’ha deixat l’ombra dels seus ulls
per vagar eternament pel món,
quan abastaré l’encanteri de la mar?
Potser demà
o potser mai més.

En el seu alè ple de somnis perduts
deixo despullada l’ànima de plor
sentint millor la paraula del meu cor:
diu que vindran
les plomes un cop més.

És difícil de trobar l’aire:
l’àngel de l’eternitat marxa.
Creient que el puc retenir als braços,
alça el seu vol d’ales blanques.

Si només fos esperar la llum del seu món,
seria més fàcil suportar l’enyorança
que sento lluny de la seva brisa angelical:
no s’ha mogut
del meu costat.

Costa massa de tastar l’aire
amb llavis de llim mortal, fatus.
La seva ànima esdevé fugissera,
filla de l’esperit de l’àngel.

Torno a agonitzar en mans del seu oblit
i em recorda que no sóc res sense ell.

És difícil de trobar l’aire:
l’àngel de l’eternitat marxa,
alçant el seu vol d’ales blanques,
deixant-me el seu record d’etèria brisa.

Costa massa d’abastar l’aire,
entre els dits s’escola i escapa,
mentre torna el desig per tenir-lo.


Parlo sense paraules per a que m'escoltis
i entenguis els misteris del món,

parlo per a que em comprenguis
i escullis el silenci
per a respondre'm
en la nit
sense
tu
...



Algú respira darrere meu, el sento, em crema el clatell, calla!, para! No sé qui ets, dimoni, però em rosegues les entranyes i em fa mal tot el que toques. Veus veus veus que eixorden els meus pensaments veus que callen si les vull escoltar veus que criden si reposo i tot embolicat dins meu i torna i marxa i retrona i ressona fins que crido ben fort prouuuuuuuuuu! N’estic cansat ja, em miren i fan veure que em comprenen, rialles, els veig riure quan no saben que els observo, sóc jo, sí, ho sabeu però no voleu reconèixer-ho, us penseu que no sé que això no és un mirall, que hi sou a l’altra banda i graveu tot el que faig? Fins i tot quan rosego aquest pa dur que em deixen en safates de plàstic. L’acer serà per als bojos de veritat, segurament. Llegiu-me els llavis, desgraciats, perversos, malnascuts! Tinc fam, aquesta queixa de l’estómac em torna boig i m’enfilo per les parets, vull carn, peix, menjar calent i decent, i així podreu estudiar com menjo i mastego amb normalitat, un bon treball de camp, això és el que sóc, un espècimen engabiat que no pot viure com es mereix però aquesta respiració de qui és? Qui ets tu???????? Parla! Em despertes per no parlar-me? Vine, acosta’t, explica’m tot allò que t’angoixa. No els ho diré, tranquil, el teu secret morirà amb mi. Digues allò que vulguis, jo també en tinc, de secrets. I creuen que em coneixen, i jo me’n ric d’ells. Sí, sí, així com t’ho dic, però no et veig, ja t’escolto, no no no no!!! No és veritat, no és cert!! T’han enviat ells? Aquesta colla de farsants? Malparits! Deixeu-me sortir, sóc jo i ho sabeu!! I teniu aquests individus sedats i amb el cervell rentat que em parlen, com us ho feu perquè no els vegi? També hi ha miralls a les altres parets? Al sostre potser? Us ensumo, us sento, parleu i xiuxiuegeu però us escolto, tot el que dieu, tot!!! Tot!!! Sóc a tot arreu, no només en aquesta cel•la que m’engabia, sóc al vostre cervell i a casa vostra, us veig manipulant les dades perquè no surti d’aquí, però no impedireu que el missatge s’escampi, que traspassi aquestes portes i travessi fronteres, que pugi les muntanyes més altes i navegui les mars desconegudes. Jo sóc qui espera la gent que conserva la fe, el meu pare té cura de mi, perquè sóc part d’ell, i tinc els seus ulls i ho veig tot fins i tot i aquesta pell no és meva és d’ell i torno sóc brillant brillo m’escampo em veieu? M’escapoleixo dels forrellats sóc lliure sóc lliure ja no m’atrapareu sóc Déu el seu fill sóc jo el Messies veritable però la respiració segueix cadenes reixes gàbia de nou quines mans m’atrapen no!!! No riguis, tu! Calla! Calla! Prouuuuuuuuuuuu, t’ho ordeno! No insisteixis, no estic sol, m’acompanyen els meus fidels!!

Completament sol, en ple deliri, l’home s’empassa la llengua i s’ofega amb el propi vòmit. Al dia següent el troben vestit solament amb un tapall, fet de manera rudimentària amb el llençol. Tot i així, serà crucificat com és habitual a l'Imperi Romà. Ha estat jutjat i ha d'executar-se la sentència de totes totes. Ponç Pilat no vol perdre el control de la província de Judea. Ni tan sols per aquell desgraciat que es creu fill de Déu. Jesús de Natzaret, rei dels jueus? Així sabran qui els mana quan vegin crucificat aquell boig que seguien cegament. Si sentissin les bajanades que ha repetit durant tota la nit...







La Júlia ha somniat. Amb els ulls oberts, però. Ha vist un horitzó ple de llum, de vida, de pau i d'alegria. Flors de tots colors, amb el cromatisme que cap imaginació ha pogut crear, només la Natura.

La Júlia ha somniat que somreia al Sol, a la llum i a la mar, que s'estén pertot arreu. I ha sentit com creixien els arbres als seus peus, les arrels xucladores conquerien cada racó del subsòl a la recerca de la gota d'aigua més cristal·lina i plena.

La Júlia ha somniat i encara somnia. Acosta-te-li de puntetes, a les palpentes reconeix on té la cara i besa-la, paraula, xiuxiueja-li que és veritat tot allò que somnia. Si ho creu endins del seu cor...







Avui he rebut aquest vídeo, junt a una postal nadalenca. De la postal no n'he fet quasi esment (per raons de creença) però la cançó del vídeo m'ha commogut. M'ha semblat bell, enormement bell que gent d'arreu del món pugui unir-se gràcies a la Música. Sí, en majúscula. Perquè és la grandesa que té: des dels Estats Units a l'Àfrica negra, passant per Mèxic, Brasil, Amsterdam o, fins i tot, Barcelona. I malgrat la pobresa de molts d'ells (per no dir indigència). Us deixo, aquí també, aquest vídeo per si casualment hi entreu. Gaudiu-lo com jo ho he fet. Amb sentiments!



La policia el va trobar nu i amb el penis, que havia estat dissecat, escampat al seu voltant.

*


Montserrat, farta del seu mobiliari marit immòbil, llegia Danielle Steel mentre ell roncava al seu costat, com ja venia essent habitual, igual d'habitual que el silenci fos trencat pels gemecs femenins del pis del costat.

*


Flora, farta de bombons d'hipermercat i de genialitats granhermanístiques, es raspatllava les dents amb música davidbisbaliana de fons per no escoltar els gemecs femenins del pis del costat.

*


Daniela, farta de fregar plats i cuallar truites de patata, es dirigia a l'habitació cordant-se la bata de pelfa amb sorollos passos per disminuir els gemecs femenins del pis del costat.

*


L'aquelarre veïnal va decidir posar fi a les contínues nits de desvetllament provocat pel variat assortiment d'esbufecs mai repetits, plens de passió per elles anhelada, fins llavors desconeguda.

*


F., engominat i amb una atrotinada jaqueta passada de moda, es va contemplar al mirall. Malgrat estar marginat pel seu nanisme, la seva làbia conqueria, inversemblantment, les dones més formoses, que queien rendides als seus peus, com mosques a l'insecticida.

*


F., ja preparat per conquerir una nova fèmina encara no tastada, es disposava a sortir quan es creuà amb els ulls libidinosos de les seves tres veïnes de replà.

*


Montserrat, Flora i Daniela van tornar a llur rutina saciades de sexe i satisfeta llur venjança.




Mira, pinta, comprova el resultat.
Sóc jo i ningú més
per molt que em vulguis maquillar.
No t'agrado? Llavors, no t'agrada
la veritat, encara que faci mal.

Mira'm, suposo que en saps.
Observa i accepta
la realitat. És millor el seu fruit
dolç i sincer que el sabor
edulcorat i fals de les hores
plenes de mentides.

Mira'm a l'espill i creu-me.




Mans que s’inventen
en el full del silenci.
No hi ha paraules.

La papallona
de la mentida vola
entre els seus traços

i és la pupil•la
la víctima que observa
mans impossibles.




Em sento observada
pels teus ulls i em despulles
més que el pit, en realitat.
Notes com s’endureix el mugró
quan el mires. Encara deus recordar
la seva textura en xumar-lo,
el seu tacte en acariciar-lo amb les mans
que ara agafen el pinzell.

Em sento observada
i la sensació no és gens desagradable;
tot i que el meu cos quasibé
ja pertany a la teva mirada
i se t’ha mostrat nu completament,
sembles buscar nous detalls en el llenç
que brollen del pinzell
que ara agafes amb les mans.




Tinc una casa a prop de la mar.
Hi visc amb la meva germana.
Sense panys ni forrellats,
pots entrar-hi tan fàcilment com l’aire.

Hi ha foc sempre encès a la llar,
menjar per als nouvinguts i beguda:
el meu nom, el deus haver escoltat,
repeteix-lo perquè m’anomenen Natura.




Desemparada. Com si desconeixés
el terra que he de recórrer tota sola
amb presses per abandonar-lo.

Trista i buida, tornant el pas
a l’eixam d’inquietuds, la terra
aliena la meva memòria de dona perduda.

Camino, perquè no puc parar, tota sola,
perquè la vida em fueteja amb filferros
espinosos i roents.

Desitjo reposar en el teu pit
hirsut i flonjo, ara que m’has deixat,
cansada d’anar enlloc per oblidar-te.




Dematí de diumenge. Estenc
la primera bugada de la meva
estrenada emancipació.
Desperto alliberada, una altra vegada,
sense cordes que em lliguin al llit
ni compromisos eterns.

Cal plorar? Serà inútil penedir-se
de la decisió presa. Sola, de nou.
I no reculo per a demanar clemència
a l’orgull del meu darrer romanç:
si algun dia em fa falta l’aigua,
sé on trobar-la fàcilment.




Duc la lira del cant constant,
de la puresa que neix
pensant en encisar
la bellesa d'una dona
amb l'enigma de la metàfora,
amb la dolçor del mot.

Duc el poema i el batec
que escriuré amb sang
damunt de les brases
del darrer ocàs que pugui veure.




Solc del pensament
que s'endinsa
i remou, que equidista
de l'oblit i del record.

Capvespre calm
amatent d'allò que pot
esdevenir-se, de la pau
per conèixer noves llengües.




Rondo la prohibició
si escolto la teva veu,
encara que no et vegi.

I desprenc la raó
allà on he caigut de nou
en la temptació de beure
l'aigua amagada dels teus ulls.




Et diré pensament.
Llavors, podré tenir-te
dins meu com un llibre
en blanc que pugui escriure
en la maragdina mirada
del dia que tot just comença.

Diré t'estimo, i la memòria
se m'endurà amb tu...




El
cec
cull
la
flor
de
la
llum
amb
els
seus
dits
que
creix
al
fons
dels
seus
ulls
buits,
el
so
del
plor
de
la
mar
i
de
la
guitarra.




Pintor, dona i gos.
Al seu voltant,
l’estança és ombrívola,
quotidiana, vulgar.

Els ulls t’observen
quan els contemples
i semblen parlar-te
amb la serenor del vespre.

L’instant no mor
perquè el quadre el reté
i el repta a existir
més enllà del temps.

I tu, ets l’espectador.
Res no escapa a la paleta
genial de la retina.
Ni tan sols els defectes.




Hi ha fum de la indústria
en la retrobada amical.
Xoquen les mans i unes paraules
s’escampen per l'ambient local.

L'estàtua eqüestre alça
l'espasa cap al cel
de la mitjatarda i assenyala
el camí del núvol fidel.

I la bandera d'un país desconegut
voleia per on vol el vent mut.

Hi ha fum de la indústria
al voltant de la plaça
on la geometria es pressent
com el futur de la nostra raça.

Cargols com gàrgoles immòbils
s'escampen pel terra brillant
i la placidesa del poble que no s'adona
del que succeeix al seu voltant.




UN MOMENT. I EL TEMPS PARA
EL SEU RITME FRENÈTIC
DE FERIDA PROFUNDA:

LA CICATRIU ÉS
ROJA...

Em parles fràgil
Com l’aire, i el silenci
Esdevé brisa
Acaronant-me els somnis,
Els meus somnis d’argila

i

d
a
v
a
l
l
o

f
i
n
s

a
l

final del laberint que sóc

i

tRRRRRRRRRRRRRonTOllO teRRRRRRiblement
i l'espasme és tan gran que

c
a
i
c

d
e

n
o
u

f
e
n
t

i a a u s.
z g z g e

DEMENTpresentRODOLOiM'AIXECO.

ssssssssssshhhhhhhhttttttttttttt

MUTS I A LA GÀBIA!

deixamdabellesobreresmentrestantlalíniaqueseparalademènciadelaraóésmassafina.

paral•lelament, el mal no acaba.

i segueixo preguntant-me: quins escrits engendraran els meus dits
Futur



La teva mirada d’aigua
podrà recórrer la meva pell
fins que el desig sigui
tendre com la gota que regalima en el teu coll.

No la veus? Potser només
jo puc veure-la, mesell
dels teus llavis de fruita,
enamorat de la teva bellesa que em deixa el cor moll.

La teva mirada d’aigua i el futur estès dins meu,
com el creient que espera la clemència de Déu.




1

No et giris, nua
com ets de cos i d'ànima
perquè tinc l'aura
de les hores viscudes
als capcirons. T'espero.

2

El vent t'escolta
i sabrà pentinar-te
amb subtilesa,
dama de l'aigua pura,
ombra de la bellesa.






Illa captiva en l'illa
filla del vent que perilla
cada cop que s'esdevé
el dia i la nit, el bé
i el mal, l'oceà callat
que no retorna la soledat
quan la multitud s'apropia
de tot allò que manca i guia,
el dolor i la llum, la foscor
per sempre, com si l'horitzó
s'empassés la resplendor aspriva
i l'illa, que, immòbil, segueix viva.




Sense cap motiu, marxa. Escolta Sigur Rós i desapareix del món. El carrer és nevat, buit de gent, que deu estar-se a casa amb la llar de foc encesa. Amb un zumzeig en les oïdes jugarà eternament (*) i el sol cau en l’horitzó, crepuscle rogenc que deixa el fred de la imminent nevada i la música no desapareix. Tot i trobar-se a una remota ciutat enmig del no-res, que no reconeix ja. A la seva Suècia natal. Es crea un microcosmos personal, on la canalla és feliç i ell se sap estimat per algú, on la perfecció existeix inclús quan tot és negre amb la foscor de la depressió. I camina sense direcció aparent però sap cap a on va. Carrers deserts i fanals a punt d’encendre’s. La seva barriada queda enrere. Si troba cap individu ara no el reconeixerà. Els flocs de neu cauen de forma uniforme, els mira i els troba perfectes. Perfectes com la seva deformitat. Aquest cervell seu que no para de crear pensaments, intermitències de la coherència, un boig canta dins del seu cap. El fred extrem no el congela i no calla, crida i gemega, entre les parets del seu crani, el vol mossegar, el coneix, no s’aturarà, no callarà, ell és l’únic d’emmudir aquest cabró que el turmenta i li perfora els timpans, aquesta angoixa constant que li remou les entranyes fins a la sacietat. I jau dins seu i es revolca entre els seus pensaments ordenats i la canalla que és feliç omple de xiscles les estances del seu interior, tots juguen amb ell, eternament, com repeteix Sigur Rós. I per això ha marxat. Sense motiu. Sense cap motiu. Cap al llac gelat. Amb els patins, sense aixecar sospites. El fred ho ha glaçat tot excepte els llocs que sap. Forats enmig del gel com els forats que tothom diu que té dins del cap, per on s’escolen i rodolen la tristesa i la melangia, la pluja i la neu. Follia, bogeria, demència. La que pateix el món. I els pares el vigilen, volen saber què fa en cada moment, com si hagués de justificar cada alenada que respira. I hi ha massa paraules escampades, parlen sense sentit, sense raó ni coneixement. Rumors que el minen, amargor que l’anul·la. Ell se’n vol protegir. Al fons del llac hi ha la fi del zumzeig juganer, el silenci i la pau...

(*)Með suð í eyrum við spilum endalaust
[Amb el zumzeig a les oïdes juguem eternament, nom del darrer disc de Sigur Rós]




Terra cremada, mort, destrucció, l'hivern és cruel, i els flocs de neu. Infinita caiguda de neu que gela els ànims i les ànimes. Assolament, rostolls i camps erms, ruïnes fins on pot abastar la vista, fins a l’horitzó, que fumeja, roig de mort, negre de cruesa, i la fam i el dolor i els cadàvers, des d’ancians veterans a tendra canalla que no coneix encara la vida. Neu i neu i muntanyes glaçades, planície isolada enmig de la devastació. Plors que són vans, braços que suporten els ferits i els arrosseguen, cap a la llum que no existeix aquí, cap al buit.

Terra cremada, i a les meves espatlles hi ha els esperits dels soldats que han combatut per mi i han perit, sang i vísceres, absència de coratge, pendent per on rodola l’esperança i mans clivellades que recol•lecten els fruits de la pols; no hi ha queviures i l’aigua, ja escadussera, és putrefacta com la cobdícia de conquestes. Ombra, judici de la consciència, gruta insondable de tenebres intactes, el meu nom m’és desconegut ara. I la darrera plaga em segueix, desert interior.

On són els meus homes, on és la meva dignitat? Enterrats sota la neu, aquesta neu que s’amuntega en els camins i ens deixa dins del laberint de la perdició on només hi ha una sortida: la pròpia vida. Cauen un a un i les seves vides es barregen amb la meva agonia de no poder morir immediatament. He de suportar crits i dolor aliens, justícia. Reclamaran justícia quan sàpiguen que sóc botxí en lloc d’Emperador. Mort i més mort i restes de la derrota per on passi...

Es lleva sol en la seva cambra personal. Només un malson, que ja fa setmanes que es repeteix. Ha sentit la ferocitat del pànic dins seu, com un pes enorme que no desapareix ni quan desperta. Abans de reunir-se amb els generals ha de refer-se del tràngol d’aquest somni incessant. No poden veure’l dubtar perquè tenen fe en la seva estratègia, fins i tot en la difícil campanya contra Rússia, confien cegament en ell, en Napoleó Bonaparte, l’estratega per excel·lència, l’home capaç de conquerir el món sencer i de dominar-lo.


Photobucket


He sabut que hi era abans d'aparèixer la seva ombra.
Molt abans de notar les seves mans gèlides damunt de la meva esquena.
La seva fortor, la seva pudor inhumana ha arribat
Molt abans que la violència de la seva intromissió
En el meu cos. I no crido.

Perquè el meu crit destapa la capsa dels trons del seu deliri,
La satisfacció de veure el terror al fons dels meus ulls
Sembla excitar-lo. I no vull que gaudeixi totalment.
Si vol apoderar-se del meu cos de nou, que sofreixi amb la impassibilitat
Que li ofereixo, apàtica immobilitat, res més. I no em moc.

Perquè hagi d'esforçar-se per despullar-me i col·locar-me
Com ell vol, a quatre grapes, com una gossa, per convertir-me
En uns minuts breus com ell, un cànid que sols s'alimenta
D'allò que roba, famèlica putridesa. I no respiro.

Perquè abans que acabi ejaculant dins meu hagi abandonat
Aquest món circular, on impera la violència i l'absència
De respecte cap a mi. I no visc més.

Per satisfer-me per darrer cop en impedir-li el plaer de forçar-me un altre cop.


La Ramona està farta de fregar i recollir la merda dels altres incrustada en els terratzos que no s’estova si no s’agenolla i s’hi deixa la pell. Desil•lusionada perquè les expectatives de futur no s’han assolit malgrat haver abandonat el seu país en ple caos postdictatorial. I sap que el simple fet de ser dona tampoc no l’ajuda gaire. Però el que realment li ha barrat tots els camins de prosperitat és que sigui immigrant

És el dia de Nadal de 1999, avui se celebren els 10 anys de l’execució de Nicolae Ceauşescu però no se n’alegra pas.Va ser educada sota el Règim Comunista, gràcies al qual va aconseguir el doctorat en Filologia Grega i Eslava. Dues carreres que encara no ha pogut convalidar a Espanya, on hi arribà amb una mà davant i una darrere ja fa set anys. La Ramona té trenta-cinc anys però el seu cos s’ha deformat a causa de les pèssimes condicions laborals. Qui la veu pel carrer i no la coneix pensa que és una dona que ja ha arribat a la cinquantena. Els cabells canosos i escassos, roba fosca com la foscor que l’envolta, unes ulleres que no serveixen de gaire contra les cataractes que s’han manifestat precoçment pels vapors que desprenen els productes que ha de fer servir d’habitud. Ha desistit de quasi tot. Sap que la malastrugança la persegueix des que va trepitjar aquest país: un fill mort, el marit alcohòlic, que la va abandonar per una noia similar a ella abans de degradar-se físicament, la pèrdua de tots els estalvis aconseguits al seu país en travessar la frontera...

La Ramona s’atura davant del mirall del servei de senyores. El palpa perquè no el distingeix. Massa fosc. Però el passadís de l’hospital és blanc, ben il•luminat i amb una blancor asèptica que fa mal als ulls de tan clara. Però els seus cristal•lins només veuen negror, llòbregues parets, desorientació. Un malson del què no en desperta, el dia a dia és aquesta demacrada vida seva, que ja no té sentit. Amb el drap humitejat de líquid per als vidres, neteja la lluna que creu veure bruta però la deixa pitjor encara quan acaba. Ja l’han advertida sobre els borrissol darrere de les portes o de detergent mal aclarit a les piques o de restes de defecacions a les tasses. Són primmirats en la higiene: es tracta d’un hospital important, on l’afluència de visitants i pacients no minva fàcilment, però cal ser curosos amb aquestes coses.

Fa dies que la Ramona no veu la llum del sol, ni la real ni la figurada. Aquest sutge que s’ha escampat dins seu fins que li ha tenyit l’ànima de rancúnia i de tristesa. Aquest vel que li tapa els ulls per moltes diòptries que dugui a les ulleres, que ja sobrepassen una mida normal. Se sent cansada, desolada, sola, sense forces. Només amb les justes per tancar-se dins d’un dels lavabos amb l’ampolla de salfumant. Un esforç més i tornarà a sentir-se lliure i feliç, i podrà veure la sortida de sol al litoral de la Mar Negra, d’on prové, al judet de Constanţa…

Photobucket



-Vam haver de reanimar-lo perquè un tros de massapà se li va anar per l'altre costat i gairebé s'ennuega. Mira, ja sé que no és la forma més adient per a dir les coses. Però sabia que li feia il•lusió. Que durant anys havia estat remodelant la casa i redecorant les habitacions. Temerària la meva família? Escolta, un respecte, dona, que t’estàs guanyant un mastegot i que et deixi de parlar, que si et truco és per a explicar-te les notícies amb alegria i no acabar barallant-me amb tu. Llavors què, puc seguir? Doncs, imagina l’escena: la casa guarnida, amb espelmes i figuretes nadalenques, el pessebre al rebedor, l’arbre just al costat del televisor, pleníssim de regals. Que en vam fer de bromes amb els patges del Pare Noel, que no podrien reposar amb la feinada de casa nostra! La taula? Enorme, plena, no hi cabia ni un sol escuradents. Torrons? A dojo! Menjar? Encara tinc el congelador ple! La pena és que no ha quedat cap imatge enregistrada. Amb el disgust ningú no hi va pensar... I res, tot acabant el sopar, érem a la saleta menjant torrons i bevent cava quan, tot d’una, el paquetet més gros comença a moure’s. En Manel, amb la boca plena de figuretes de massapà, les seves preferides, esbatana els ulls i, quan veu el caparró de la criatura, comença a tossir sense poder parar. Ja ens veus a tots atabalats, la nena plorant, l’àvia cridant i en Ramon trucant una ambulància... Sort que al final no va ser res... Però, ara, després de l’incident del regal de Nadal m’he quedat amb un dubte però que no goso preguntar-li. Què li haurà sabut més greu a en Manel: que la nena adoptada fos xineta o haver-se perdut els intents de tenir un fill?

I sembla que
les hores
no transcorrin...

I torno al mateix lloc on he vist que els somnis no eren més realitat. I he sabut que el no-res canvia constantment, enmig de llots acabats de crear. On la pluja ja no té el nom de l'aigua, sinó que duu amb ella la sequera i la solitud, l'extrema quietud que trenca les fibres del cos amb l'ímpetu d'allò que ha de venir i que sabem amb certesa que ja ha mort...

I sembla que
els dies sàpiguen
que agonitzen