Començaré desvetllant la sorpresa d’aquesta història: sóc un fantasma.

I ara que ja puc estar tranquil que em llegireu sense buscar errades que em delatin, us explicaré més sobre mi. Bé, més aviat sobre la meva afició per viatjar en tren. Com que és de franc, me’n faig uns farts. Però no és per anar d’un lloc a un altre per visitar nous espais. Més aviat m’agrada seure discretament i observar la gent. Aquella noia que llegeix un llibre que l’allunya de la realitat; l’àvia que no pot amb la maleta i és ajudada per un jove atent, d’aquells que ja no abunden; l’home que escridassa algú a través del mòbil; la dona que s’endormisca amb el lleu moviment del vagó...

Tot això es pot veure dins del tren. Encara que el millor es troba en les estacions. I, quan es tracta d’observar la gent en una estació, les prefereixo grans. Barcelona o Madrid són adients. Rius de gent que es dirigeixen cap a un lloc diferent, que s’apressen, que esperen el proper tren llegint el diari o amb un videojoc entre les mans, que escolten música aïllats de tot soroll extern.

Però us direu que això no és cap novetat, que no us aporto res de nou perquè vosaltres mateixos podeu corroborar tot el que us dic si alceu la vista d’allò que esteu fent i observeu la gent de la mateixa manera que faig jo.

En realitat, només us explico això per presentar-vos el dia d’avui. Gris, plujós, sense gaire ànims de deixar el meu poble i agafar un tren cap a una destinació qualsevol. Però ho he fet, i a més, el de l’hora punta cap a Barcelona, el tren de les 8:18. Aquell que va atapeït fins a la bandera i puc flairar la gent. Avui, però, s’ha omplert des d’abans del meu poble i no s’ha buidat una mica fins tres estacions més enllà. Tot i així, l’he vist distret amb un Cavall Fort. Ros i amb la pell blanca, ha crescut i s’ha engreixat força. Fa goig. La darrera vegada que el vaig veure, abans de morir, feia tres pams menys. Ho podria assegurar. Al primer moment, m’ha sobtat veure’l allà amb la seva mare. Però en treure ella el mòbil de la bossa, un volant amb el membret d’un hospital ha tret el cap i l’he pogut veure. Una revisió? Una malaltia? No ho sé, no m’és permès tenir contacte sentimental amb els vius.

Ja he dit que m’ha sobtat veure’l, en un principi, però quan m’he sorprès realment ha estat quan ha alçat els seus ulls de la seva lectura i, aprofitant que el vagó s’havia buidat en la darrera estació, m’ha mirat fixament. Com si em veiés. Sabreu que els espectres som invisibles. Per això, estava tranquil. En canvi, el nen ha deixat el Cavall Fort, se m’ha acostat i, amb la veu més dolça que hagi pogut escoltar mai de la seva boca, m’ha preguntat:

-Tu ets el pare, oi?




Sense estrèpits arribo al poble. Dia assolellat, horitzó clar, mar amb un clar blau intens. Comprovo en el plànol de Blanes el carrer on es troba la casa de Roberto Bolaño, malgrat saber del cert on s’ubica. Em rep despentinat, amb una cigarreta entre els dits i les ulleres un xic caigudes. Em diu que m’esperava mentre em permet entrar.

Ens dirigim directament al seu despatx de treball, prenyat de papers i de llibres, un desordre que només ell és capaç de controlar. Accepto la invitació a beure que m’ofereix, ell ja s’ha servit un nou whisky amb gel i encén una cigarreta. Conec al complet la seva biografia, els anys viscuts a Xile, el viatge i l’estada a Mèxic, els anys durs del començament, la desconeixença dels seus contes per part del públic mexicà, la decisió de marxar a Espanya, el naixement dels seus dos fills amb el lent reconeixement del mercat editorial espanyol, les penúries econòmiques malgrat aquest reconeixement...

Però no parlem de res de tot això. En realitat, és ell qui decideix escoltar-me. Li parlo del desconcert que em produeixen les seves històries, del caràcter oníric de cadascuna de les seves trames, de la dificultat que suposa voler-les entendre. També li parlo d’Arturo Belano, de si realment Ulises Lima ha mort, dels pensaments i somnis d’Auxilio Lacouture, del París que ha conegut fa anys, diferent al París recorregut per Pierre Pain. Em fixo com m’observa mentre li parlo de les seves obres i dels seus personatges i somriu, sembla que li agradi escoltar què dic, saber que les seves línies desperten sentiments en la gent. Li parlo de Vallejo, de Nicanor Parra, de Gabriela Mistral, de Vicente Huidobro, dels seus propis versos, tan desarrelats de la poesia escrita fins als seus dies, reconec l’admiració que em produeixen els dibuixos fets a ordinador que s’amunteguen damunt de la taula mentre encén l’enèsima cigarreta, mentre el fum ascendeix cap al sostre davant dels seus ulls.

Roberto Bolaño només em parla una sola vegada i és per dir-me que segueix els passos de Lima, que Arturo Belano també el seguirà, que mai no sabré quina part del que ha explicat és realitat i quina és ficció però que no dubti que sempre perdurarà la paraula per sobre de la vida i que la meva visita li recorda la visita d’Auxilio Lacouture a Remedios Varo. Amb aquestes paraules sé que s’acaba el nostre temps. M’acomiado i li pregunto si el tornaré a veure. Pregunta-ho a Archimboldi, em contesta.

En tancar la porta, sé que ha comprès el motiu de la meva visita. Recorro els carrers de Blanes cap a la meva següent destinació tot obrint la meva agenda per la data d’avui, 14 de juliol de 2003 i hi anoto: Roberto Bolaño ja ha travessat el límit, ja és un espectre com nosaltres.


Missatges més recents Missatges més antics Inici