Sense estrèpits arribo al poble. Dia assolellat, horitzó clar, mar amb un clar blau intens. Comprovo en el plànol de Blanes el carrer on es troba la casa de Roberto Bolaño, malgrat saber del cert on s’ubica. Em rep despentinat, amb una cigarreta entre els dits i les ulleres un xic caigudes. Em diu que m’esperava mentre em permet entrar.

Ens dirigim directament al seu despatx de treball, prenyat de papers i de llibres, un desordre que només ell és capaç de controlar. Accepto la invitació a beure que m’ofereix, ell ja s’ha servit un nou whisky amb gel i encén una cigarreta. Conec al complet la seva biografia, els anys viscuts a Xile, el viatge i l’estada a Mèxic, els anys durs del començament, la desconeixença dels seus contes per part del públic mexicà, la decisió de marxar a Espanya, el naixement dels seus dos fills amb el lent reconeixement del mercat editorial espanyol, les penúries econòmiques malgrat aquest reconeixement...

Però no parlem de res de tot això. En realitat, és ell qui decideix escoltar-me. Li parlo del desconcert que em produeixen les seves històries, del caràcter oníric de cadascuna de les seves trames, de la dificultat que suposa voler-les entendre. També li parlo d’Arturo Belano, de si realment Ulises Lima ha mort, dels pensaments i somnis d’Auxilio Lacouture, del París que ha conegut fa anys, diferent al París recorregut per Pierre Pain. Em fixo com m’observa mentre li parlo de les seves obres i dels seus personatges i somriu, sembla que li agradi escoltar què dic, saber que les seves línies desperten sentiments en la gent. Li parlo de Vallejo, de Nicanor Parra, de Gabriela Mistral, de Vicente Huidobro, dels seus propis versos, tan desarrelats de la poesia escrita fins als seus dies, reconec l’admiració que em produeixen els dibuixos fets a ordinador que s’amunteguen damunt de la taula mentre encén l’enèsima cigarreta, mentre el fum ascendeix cap al sostre davant dels seus ulls.

Roberto Bolaño només em parla una sola vegada i és per dir-me que segueix els passos de Lima, que Arturo Belano també el seguirà, que mai no sabré quina part del que ha explicat és realitat i quina és ficció però que no dubti que sempre perdurarà la paraula per sobre de la vida i que la meva visita li recorda la visita d’Auxilio Lacouture a Remedios Varo. Amb aquestes paraules sé que s’acaba el nostre temps. M’acomiado i li pregunto si el tornaré a veure. Pregunta-ho a Archimboldi, em contesta.

En tancar la porta, sé que ha comprès el motiu de la meva visita. Recorro els carrers de Blanes cap a la meva següent destinació tot obrint la meva agenda per la data d’avui, 14 de juliol de 2003 i hi anoto: Roberto Bolaño ja ha travessat el límit, ja és un espectre com nosaltres.


0 Comments:

Post a Comment



Entrada més recent Entrada més antiga Pàgina d'inici