Enchantment



Si només m’ha deixat l’ombra dels seus ulls
per vagar eternament pel món,
quan abastaré l’encanteri de la mar?
Potser demà
o potser mai més.

En el seu alè ple de somnis perduts
deixo despullada l’ànima de plor
sentint millor la paraula del meu cor:
diu que vindran
les plomes un cop més.

És difícil de trobar l’aire:
l’àngel de l’eternitat marxa.
Creient que el puc retenir als braços,
alça el seu vol d’ales blanques.

Si només fos esperar la llum del seu món,
seria més fàcil suportar l’enyorança
que sento lluny de la seva brisa angelical:
no s’ha mogut
del meu costat.

Costa massa de tastar l’aire
amb llavis de llim mortal, fatus.
La seva ànima esdevé fugissera,
filla de l’esperit de l’àngel.

Torno a agonitzar en mans del seu oblit
i em recorda que no sóc res sense ell.

És difícil de trobar l’aire:
l’àngel de l’eternitat marxa,
alçant el seu vol d’ales blanques,
deixant-me el seu record d’etèria brisa.

Costa massa d’abastar l’aire,
entre els dits s’escola i escapa,
mentre torna el desig per tenir-lo.


0 Comments:

Post a Comment



Entrada més recent Entrada més antiga Pàgina d'inici