Sóc l’etern sospir
que vola en l’atmosfera del nostre amor,
però en el cristall del silenci s’atura.

He restat en la llinda de la soledat,
esperant ta càlida llum.
He perdut la flama de la teva passió,
apagada per l’adéu vertiginós.

Qui va desitjar que aixó acabés
amb aquest impetuós final?

Les fogueres pàl•lides de la Lluna
cremen la pell del record,
deixant-hi la cendra de l’oblit.

He quedat en el camí tallat de l’esperança,
movent els braços meus en l’huracà del món.
Sóc la mar immensa de les nits fluvials,
que vam fer amb els nostres besos,
barreja d’aigües que m’ofeguen.

Qui va voler que aixó acabés
amb aquest prest final?

Torna amb tes ales de vent
per a trencar la meva presó cristal•lina amb ta veu.
Vull reposar les meves colomes roges
en la platja dels teus llavis.

Torna amb la teva passió
a cremar una altra vegada el meu cos.

Digues: qui va voler que això finís

així?


No vam ser nosaltres; sinó el temps.


0 Comments:

Post a Comment



Entrada més recent Entrada més antiga Pàgina d'inici