La nit és silenci per a estimar,
on els amants s’hi refugien.
El temps a llur voltant, fugaç, s’esmuny
i la pell de l’adéu es torna dura.

Els núvols són invisibles de nit,
mes de l’amor són testimonis.
El temps passa igual de ràpid pel món
que somia, tant de nit com de dia.

Les carícies somortes a la pell
s’aturen un instant i miren
la lluna i la confonen amb el sol.
Però falten hores perquè retorni.

Els ocells no canten però són vius
mirant la nit amb les mirades
closes, somiant que volen pel cel,
lliures, immensitat que mai no acaba.

La nit, dolç silenci per a estimar
(per què els cal llum a les parpelles?),
quan junts ploren fent rosada els estels
i la toquen els rosats dits de l’alba.

La llum descubrirà furtivament
de les carícies les despulles
de dia i del darrer bes el record,
il•luminat del sol pel clar somriure.

De la fulla el caure es torna soroll,
trencant les cristal•lines aigües
de la mar que a la pell dels amants surt,
on els rius de l’amor hi desemboquen.

La nit és silenci per a estimar,
joia per viure la natura,
on els amants es troben novament.
Només el sol acaba amb ella.
A la badia quedaran els besos.


0 Comments:

Post a Comment



Entrada més recent Entrada més antiga Pàgina d'inici