Una setmana dins de casa. Engabiat per pròpia voluntat. Cansat de tot, sense esma ni de baixar l’escassa escala que em separa del carrer. Només he recorregut un espai reduït des del llit a la cuina, de la cuina al bany. Si això se’n diu caminar, he caminat. El meu batec és l’únic indici que em diu que segueixo viu. El seu soroll, rítmic com les meves petjades en el terra, que repten sense força, trenca el silenci i la monotonia del pis. Aixeco la persiana i ja cau la tarda. Un altre dia per a apuntar que no he vist el sol, encara que ganes de veure’l no em sobren. Una vibració m’espaordeix. El mòbil rep una trucada que no vull acceptar. La meva mare, una vegada més. Ja fa més de tres setmanes que no té notícies meves. Què faig aquí? Serveix de res lluitar, ara que la dona ha marxat sense ajudar-me en la meva addicció al bingo? Ara que el motiu per a seguir endavant és treballar per a aconseguir diners que malgastaré en qualsevol local que estigui obert i em sigui permès entrar-hi? Omplo la banyera lentament, em despullo i ho preparo tot per al darrer moment. La navalla. El gel. Els canells ja no seran sensibles al dolor del tall. Però una fotografia d’una nena, que és la meva filla, amb un número de telèfon escrit en bolígraf em fa desistir al darrer moment. Agafo l’aparell, marco el telèfon:

-Línia de l’esperança, puc ajudar-lo?


0 Comments:

Post a Comment



Entrada més recent Entrada més antiga Pàgina d'inici