decorum

Doncs sí, l’invent ha funcionat, ja no està mort. I el capsigrany del meu marit que no creia el que li deia el nostre veí. El que fallava, segons el veí, era el mètode, la parsimònia, fer-ho amb paciència i sense presses. No com el tal•lòs d’en Robert, vinga a corre-cuita i pocs miraments. Però que n’ha estat, de pacient, el veí. Sis mesos i un remitjó supervisant personalment els passos a seguir. I en Robert prenia nota, amb aquell posat tan seu, com aquell que sembla fixar-se però res. Aquell cervell era buit i en Jaume, el veí, prou que s’hi esforçava, per no engegar-ho tot a dida i donar la raó a tothom. El procediment era irreversible i infal•lible, segons els estudis.

Res d’això. En Jaume li prepara un beuratge, a base d’aspirina i til•la, i ho soluciona. I el bon home que no ens deixa pagar-li. Ni un cèntim ens ha costat. I això que ell s’ha presentat cada nit, després de plegar, amb la tassa de prova per a ell mateix i la d’en Robert. Jo cada vespre li deixava preparat un minso ganyip perquè no se sentí ofès per la gratuïtat dels seus esforços. I cada nit l’avorrit procés de demostració a en Robert, i ell com un ase darrere d’en Jaume prenent nota de cada moviment que ell feia, de com havia de col•locar-se perquè tot tingués el seu efecte. I quan en Jaume li deia que, als darrers moments, era quan més concentració es necessitava, ell s’apartava i li deixava fer. Entre nosaltres, en Robert mai no va fer-ho igual que en Jaume, eh?

I bé, ja ho veus, dona. De vegades Déu il•lumina a d’altres perquè facilitin les coses als menys agraciats. I ja saps quina tristesa em va fer quan en Robert va decidir per sí sol de no tenir fills. I el disgust que em va donar quan em confessa que s’havia vasectomitzat... i el meu instint maternal? En orris! Sort d’en Jaume, el veí, que amb paciència i amb insistència ha fet que l’aparell d’en Robert hagi reviscolat i m’hagi embarassat. De set setmanes, diu el ginecòleg, que encara no s’ho arriba a creure. Bé, no li he donat gaire detalls del mètode del nostre veí, és clar... Vols veure l’ecografia?

- T’agraden els meus pits?
- Són ferms i suaus... –diu ell quasi endormiscat per la calma que segueix al coit.

Li besa l’esquena i deixa que s’adormi amb el silenci de l’habitació. Amb sigil, es lleva i apaga el llum. A les fosques es dirigeix cap al bany. Tanca la porta per no destorbar el seu son tranquil i encén el llum. Observa el seu cos nu, s’acaricia els pits, que tant li agraden, i veu les restes d’esperma damunt del pèl púbic. És un amant extraordinari, que l’ha feta gaudir fins que ha quedat extenuat

S’ha apagat el llum. Ja deuen haver cardat com bojos. La imagino, satisfeta, netejant-se. Tan viciosa i tan escrupulosa... Li fa fàstic el resultat de l’ejaculació? M’indigna la seva actitud! En la meva pròpia casa. Porta els seus amants sense cap pudor. I sento l’olor dels seus efluvis encara que canviï els llençols. Impregnen el matalàs, els coixins, tota l’habitació... Però avui s’acaba. Ho juro.

Eixancarrada davant del bidet, es neteja l’entrecuix amb parsimònia. El xipolleig és mínim, perquè el silenci regna en l’edifici. I no sap com és el son del seu nou amant. L’ha conegut fa just unes hores. Aprofitant que el seu marit s’ha absentat per un viatge de negocis. Un cop més.

Un cop més, ha estat fàcil enganyar-la. I, novament, ha caigut de quatre grapes. Avui, però, no em limitaré a observar-los. Aquesta vegada ho pagarà car. El terra del passadís està ple de roba escampada. Només cal resseguir-ne el camí, que duu directament al dormitori. I, com les anteriors vegades, l’amant de torn dormirà plàcidament, mentre ella es desempallega del semen. Tan viciosa i tan escrupulosa...

Amb la tovallola s’eixuga el pubis i les cuixes. I es torna a mirar davant del mirall. Es veu preciosa, saciada, amb aquells pits que fan goig de veure sense roba. Els acaricia i obre la porta mentre apaga el llum. El primer cop d’ull en obrir-la reté la imatge del seu marit, però no reacciona a temps.

Li tapo la boca amb la mà enguantada. I l’empenyo cap endins amb força. Tanco la porta mentre ella cau d’esquena i el cap topa amb la vora de la banyera. El cop és sec i el toll de sang que ràpidament es forma em dóna constància que ha estat també mortal. Comprovo el seu pols. No el trobo. No hi ha cap dubte: és morta. Sense proves ni indicis que em culpin.

Deu minuts més tard, un home surt de l’edifici. Abans de sortir-ne, ha forçat el pany de la porta d’entrada del seu propi domicili. Rumb incert. Damunt de la tauleta de nit, a escassos centímetres d’on jau l’exhaust jove, hi ha un pot de vidre. Dins del pot, formol i els mugrons de la seva amant, aquella porcellana rosa i obscura, tèbia al tacte que tant l’encisava.

Al matí, en despertar, el descobrirà.

Començaré desvetllant la sorpresa d’aquesta història: sóc un fantasma.

I ara que ja puc estar tranquil que em llegireu sense buscar errades que em delatin, us explicaré més sobre mi. Bé, més aviat sobre la meva afició per viatjar en tren. Com que és de franc, me’n faig uns farts. Però no és per anar d’un lloc a un altre per visitar nous espais. Més aviat m’agrada seure discretament i observar la gent. Aquella noia que llegeix un llibre que l’allunya de la realitat; l’àvia que no pot amb la maleta i és ajudada per un jove atent, d’aquells que ja no abunden; l’home que escridassa algú a través del mòbil; la dona que s’endormisca amb el lleu moviment del vagó...

Tot això es pot veure dins del tren. Encara que el millor es troba en les estacions. I, quan es tracta d’observar la gent en una estació, les prefereixo grans. Barcelona o Madrid són adients. Rius de gent que es dirigeixen cap a un lloc diferent, que s’apressen, que esperen el proper tren llegint el diari o amb un videojoc entre les mans, que escolten música aïllats de tot soroll extern.

Però us direu que això no és cap novetat, que no us aporto res de nou perquè vosaltres mateixos podeu corroborar tot el que us dic si alceu la vista d’allò que esteu fent i observeu la gent de la mateixa manera que faig jo.

En realitat, només us explico això per presentar-vos el dia d’avui. Gris, plujós, sense gaire ànims de deixar el meu poble i agafar un tren cap a una destinació qualsevol. Però ho he fet, i a més, el de l’hora punta cap a Barcelona, el tren de les 8:18. Aquell que va atapeït fins a la bandera i puc flairar la gent. Avui, però, s’ha omplert des d’abans del meu poble i no s’ha buidat una mica fins tres estacions més enllà. Tot i així, l’he vist distret amb un Cavall Fort. Ros i amb la pell blanca, ha crescut i s’ha engreixat força. Fa goig. La darrera vegada que el vaig veure, abans de morir, feia tres pams menys. Ho podria assegurar. Al primer moment, m’ha sobtat veure’l allà amb la seva mare. Però en treure ella el mòbil de la bossa, un volant amb el membret d’un hospital ha tret el cap i l’he pogut veure. Una revisió? Una malaltia? No ho sé, no m’és permès tenir contacte sentimental amb els vius.

Ja he dit que m’ha sobtat veure’l, en un principi, però quan m’he sorprès realment ha estat quan ha alçat els seus ulls de la seva lectura i, aprofitant que el vagó s’havia buidat en la darrera estació, m’ha mirat fixament. Com si em veiés. Sabreu que els espectres som invisibles. Per això, estava tranquil. En canvi, el nen ha deixat el Cavall Fort, se m’ha acostat i, amb la veu més dolça que hagi pogut escoltar mai de la seva boca, m’ha preguntat:

-Tu ets el pare, oi?

Sense estrèpits arribo al poble. Dia assolellat, horitzó clar, mar amb un clar blau intens. Comprovo en el plànol de Blanes el carrer on es troba la casa de Roberto Bolaño, malgrat saber del cert on s’ubica. Em rep despentinat, amb una cigarreta entre els dits i les ulleres un xic caigudes. Em diu que m’esperava mentre em permet entrar.

Ens dirigim directament al seu despatx de treball, prenyat de papers i de llibres, un desordre que només ell és capaç de controlar. Accepto la invitació a beure que m’ofereix, ell ja s’ha servit un nou whisky amb gel i encén una cigarreta. Conec al complet la seva biografia, els anys viscuts a Xile, el viatge i l’estada a Mèxic, els anys durs del començament, la desconeixença dels seus contes per part del públic mexicà, la decisió de marxar a Espanya, el naixement dels seus dos fills amb el lent reconeixement del mercat editorial espanyol, les penúries econòmiques malgrat aquest reconeixement...

Però no parlem de res de tot això. En realitat, és ell qui decideix escoltar-me. Li parlo del desconcert que em produeixen les seves històries, del caràcter oníric de cadascuna de les seves trames, de la dificultat que suposa voler-les entendre. També li parlo d’Arturo Belano, de si realment Ulises Lima ha mort, dels pensaments i somnis d’Auxilio Lacouture, del París que ha conegut fa anys, diferent al París recorregut per Pierre Pain. Em fixo com m’observa mentre li parlo de les seves obres i dels seus personatges i somriu, sembla que li agradi escoltar què dic, saber que les seves línies desperten sentiments en la gent. Li parlo de Vallejo, de Nicanor Parra, de Gabriela Mistral, de Vicente Huidobro, dels seus propis versos, tan desarrelats de la poesia escrita fins als seus dies, reconec l’admiració que em produeixen els dibuixos fets a ordinador que s’amunteguen damunt de la taula mentre encén l’enèsima cigarreta, mentre el fum ascendeix cap al sostre davant dels seus ulls.

Roberto Bolaño només em parla una sola vegada i és per dir-me que segueix els passos de Lima, que Arturo Belano també el seguirà, que mai no sabré quina part del que ha explicat és realitat i quina és ficció però que no dubti que sempre perdurarà la paraula per sobre de la vida i que la meva visita li recorda la visita d’Auxilio Lacouture a Remedios Varo. Amb aquestes paraules sé que s’acaba el nostre temps. M’acomiado i li pregunto si el tornaré a veure. Pregunta-ho a Archimboldi, em contesta.

En tancar la porta, sé que ha comprès el motiu de la meva visita. Recorro els carrers de Blanes cap a la meva següent destinació tot obrint la meva agenda per la data d’avui, 14 de juliol de 2003 i hi anoto: Roberto Bolaño ja ha travessat el límit, ja és un espectre com nosaltres.

A ella tampoc l’he triada per atzar. Encara que ningú m’hi pot relacionar perquè mai no ens han vist junts. Una insolència? Els assassinats de les anteriors noies també us semblaran insolents perquè totes elles m’eren conegudes. En secret, però.

Sóc al portal. Premo el timbre i espero que ella m’obri. Tenim una cita, quasi obligada per la meva insistència. Sóc temerari per natura però no deixo res a la sort. Qualsevol pista em pot delatar i arruïnar la meva vida. El motiu d’assassinar-les? Totes són unes barjaules, unes gates maules que desitgen fregar-se contra la bragueta de qualsevol per satisfer els seus plaers luxuriosos.

Immers en els meus pensaments, la Júlia obre la porta. Amb la il•luminació del rebedor veig la seva silueta sota el vestit vaporós i semitransparent. Aquest cos jove vol conspirar contra el seu destí? No ho aconseguirà, sóc immune al desig. Fa anys que no les desitjo, les dones. Em fan fàstic, les he avorrides. Des del meu matrimoni fracassat, amb la Fàtima. Li lliuro el ram de flors quan sóc dins de casa seva. Un mer detall de cortesia. M’ho agraeix mentre em besa les dues galtes. Cal que s’arrapi tant a mi per besar-me? Vols un “mojito”?, em pregunta i assenteixo. El meu combinat preferit, i ho sap. Una excusa per poder fer la meva feina. En aquesta ocasió també. Però treu-te l’abric, Èric. No m’hi estaré gaire estona, penso.

D’esquena a mi, la Júlia prepara els còctels amb mans hàbils i expertes. Amb la mateixa experiència i habilitat, m’acosto sigil·losament i el mànec del ganivet esmolat en excés apareix de la butxaca dreta, agafat amb fermesa. La mà esquerra li taparà la boca perquè cap xiscle escapi d’ella i el mastí del carrer desperti tot el veïnat amb els seus lladrucs. Al fons, els bramuls de la tempesta que s’aproxima mentre la mà dreta degolla la Júlia...

Barcelona es lleva tranquil·la després del tràfec nadalenc.

De sobte, un home es deixa caure des del balcó del tercer pis d’un edifici damunt d’un cotxe beige, l’alarma del qual es dispara. No cal dir que el jove, d’uns trenta-cinc anys, ha mort a l’acte. Podem afirmar, també, de forma categòrica que cap vianant en sap res, d’aquell personatge. Ni tan sols nosaltres.

A cinc-cents metres del succés, la darrera persona d’abandonar el portal d’aquell edifici s’allunya en direcció a la boca de metro més propera. És una noia esvelta i bruna. L’observem. Camina amb rapidesa i movent extremadament els braços. En canvi, el seu rostre és l’antítesi del nerviosisme dels seus moviments. Impàvida, quasi inexpressiva, aquesta cara està ben maquillada, sense agosaraments. I la roba que vesteix és discreta. Cap vianant sospitaria mai d’ella si la fessin comparèixer en una ronda de reconeixement policial. Bé, tampoc nosaltres no sabem exactament què ha succeït dins d’aquell edifici en els darrers minuts.

El mòbil de la noia vibra dins de la butxaca esquerra del seu abric llarg. Comprova el número que hi figura a la pantalla i respon:

-Ja li he deixat les instruccions per escrit de què ha de fer per recuperar-la, encara que no li he dit que és morta. Però no el veig capaç –és el que diu en despenjar l’aparell. Tot seguit, pitja el botó vermell de fi de trucada.

Aquesta acció ha estat ràpida, sense necessitat d’alentir la marxa. Mentrestant, davant de l’edifici sona un crit: la primera dona que ha descobert el cadàver del noi xiscla fora de si. Si no hagués perdut el coneixement, hauria observat un paper a la mà esquerra del noi. Es tracta d’un paper rebregat, quasi il•legible a simple vista, amb un segell i una signatura a la part inferior del paper. PRAELATVRA SANCTAE CRVCIS ET OPERIS DEI••PRAELATVS resa la inscripció del segell, que es veu amb claredat. Del text del paper no en sabrem res: la mà atrapa el cos del que sembla una carta.

Descobrim que es tracta d’una carta si tornem al balcó del tercer pis. Al terra s’hi troba un sobre amb les dades del destinatari i l’adreça d’aquell apartament. El noi es diu Antoni Petit. L’adreça no ens interessa perquè ja la coneixem. Dins de l’apartament, a l’estança que anomenaríem menjador hi trobem un cilici i, al seu costat, una caixa de fusta fosca, potser de caoba. El fermall ha estat desprès rudement i s’ha trencat, però no podem veure-hi què hi ha dins. Només ho endevinem per la inscripció de l’exterior: HIC EST DIGITVS TVAE FILLIAE. Si es tracta d’una broma, és macabra. Si és cert allò que entenem, ja tenim més informació sobre allò que s’ha esdevingut.

Al balcó del segon pis de l’apartament apareix un nen d’uns deu anys, que resta embadalit en veure el cadàver sagnant damunt del cotxe beige. La seva mare, que havia guaitat per la finestra uns minuts abans en escoltar l’estrèpit, penja el telèfon després de parlar amb la policia. Imaginem que la recepcionista de la comissaria informarà els cotxes patrulla disponibles i telefonarà al servei d’emergències sanitàries perquè enviïn una ambulància a les senyes facilitades. Però no sabem l’ordre exacte de l’acció perquè encara es troba en estat de shock. Hem de suposar que fa poc que ocupa aquell lloc de treball per la seva reacció.

Mentrestant, la noia ja ha arribat a l’estació del metro i n’ha agafat un, de tren. Ara es troba asseguda dins del vagó central. De la butxaca dreta n’extreu una agenda negra amb l’any vigent gravat al llom. El punt l’ajuda a obrir-la per la data d’avui. En aquell full s’hi ha escrit a mà en tinta blava: Convèncer a A. Petit que no pot desfer el vincle amb l’Obra. Amb el bolígraf ratlla aquelles paraules fins que no es llegeixen i tanca l’agenda, que guarda a la butxaca dreta de nou.

Una setmana dins de casa. Engabiat per pròpia voluntat. Cansat de tot, sense esma ni de baixar l’escassa escala que em separa del carrer. Només he recorregut un espai reduït des del llit a la cuina, de la cuina al bany. Si això se’n diu caminar, he caminat. El meu batec és l’únic indici que em diu que segueixo viu. El seu soroll, rítmic com les meves petjades en el terra, que repten sense força, trenca el silenci i la monotonia del pis. Aixeco la persiana i ja cau la tarda. Un altre dia per a apuntar que no he vist el sol, encara que ganes de veure’l no em sobren. Una vibració m’espaordeix. El mòbil rep una trucada que no vull acceptar. La meva mare, una vegada més. Ja fa més de tres setmanes que no té notícies meves. Què faig aquí? Serveix de res lluitar, ara que la dona ha marxat sense ajudar-me en la meva addicció al bingo? Ara que el motiu per a seguir endavant és treballar per a aconseguir diners que malgastaré en qualsevol local que estigui obert i em sigui permès entrar-hi? Omplo la banyera lentament, em despullo i ho preparo tot per al darrer moment. La navalla. El gel. Els canells ja no seran sensibles al dolor del tall. Però una fotografia d’una nena, que és la meva filla, amb un número de telèfon escrit en bolígraf em fa desistir al darrer moment. Agafo l’aparell, marco el telèfon:

-Línia de l’esperança, puc ajudar-lo?

així?

Algú respira darrere meu, el sento, em crema el clatell, calla!, para! No sé qui ets, dimoni, però em rosegues les entranyes i em fa mal tot el que toques. Veus veus veus que eixorden els meus pensaments veus que callen si les vull escoltar veus que criden si reposo i tot embolicat dins meu i torna i marxa i retrona i ressona fins que crido ben fort prouuuuuuuuuu! N’estic cansat ja, em miren i fan veure que em comprenen, rialles, els veig riure quan no saben que els observo, sóc jo, sí, ho sabeu però no voleu reconèixer-ho, us penseu que no sé que això no és un mirall, que hi sou a l’altra banda i graveu tot el que faig? Fins i tot quan rosego aquest pa dur que em deixen en safates de plàstic. L’acer serà per als bojos de veritat, segurament. Llegiu-me els llavis, desgraciats, perversos, malnascuts! Tinc fam, aquesta queixa de l’estómac em torna boig i m’enfilo per les parets, vull carn, peix, menjar calent i decent, i així podreu estudiar com menjo i mastego amb normalitat, un bon treball de camp, això és el que sóc, un espècimen engabiat que no pot viure com es mereix però aquesta respiració de qui és? Qui ets tu???????? Parla! Em despertes per no parlar-me? Vine, acosta’t, explica’m tot allò que t’angoixa. No els ho diré, tranquil, el teu secret morirà amb mi. Digues allò que vulguis, jo també en tinc, de secrets. I creuen que em coneixen, i jo me’n ric d’ells. Sí, sí, així com t’ho dic, però no et veig, ja t’escolto, no no no no!!! No és veritat, no és cert!! T’han enviat ells? Aquesta colla de farsants? Malparits! Deixeu-me sortir, sóc jo i ho sabeu!! I teniu aquests individus sedats i amb el cervell rentat que em parlen, com us ho feu perquè no els vegi? També hi ha miralls a les altres parets? Al sostre potser? Us ensumo, us sento, parleu i xiuxiuegeu però us escolto, tot el que dieu, tot!!! Tot!!! Sóc a tot arreu, no només en aquesta cel•la que m’engabia, sóc al vostre cervell i a casa vostra, us veig manipulant les dades perquè no surti d’aquí, però no impedireu que el missatge s’escampi, que traspassi aquestes portes i travessi fronteres, que pugi les muntanyes més altes i navegui les mars desconegudes. Jo sóc qui espera la gent que conserva la fe, el meu pare té cura de mi, perquè sóc part d’ell, i tinc els seus ulls i ho veig tot fins i tot i aquesta pell no és meva és d’ell i torno sóc brillant brillo m’escampo em veieu? M’escapoleixo dels forrellats sóc lliure sóc lliure ja no m’atrapareu sóc Déu el seu fill sóc jo el Messies veritable però la respiració segueix cadenes reixes gàbia de nou quines mans m’atrapen no!!! No riguis, tu! Calla! Calla! Prouuuuuuuuuuuu, t’ho ordeno! No insisteixis, no estic sol, m’acompanyen els meus fidels!!

Completament sol, en ple deliri, l’home s’empassa la llengua i s’ofega amb el propi vòmit. Al dia següent el troben vestit solament amb un tapall, fet de manera rudimentària amb el llençol. Tot i així, serà crucificat com és habitual a l'Imperi Romà. Ha estat jutjat i ha d'executar-se la sentència de totes totes. Ponç Pilat no vol perdre el control de la província de Judea. Ni tan sols per aquell desgraciat que es creu fill de Déu. Jesús de Natzaret, rei dels jueus? Així sabran qui els mana quan vegin crucificat aquell boig que seguien cegament. Si sentissin les bajanades que ha repetit durant tota la nit...

La Júlia ha somniat. Amb els ulls oberts, però. Ha vist un horitzó ple de llum, de vida, de pau i d'alegria. Flors de tots colors, amb el cromatisme que cap imaginació ha pogut crear, només la Natura.

La Júlia ha somniat que somreia al Sol, a la llum i a la mar, que s'estén pertot arreu. I ha sentit com creixien els arbres als seus peus, les arrels xucladores conquerien cada racó del subsòl a la recerca de la gota d'aigua més cristal·lina i plena.

La Júlia ha somniat i encara somnia. Acosta-te-li de puntetes, a les palpentes reconeix on té la cara i besa-la, paraula, xiuxiueja-li que és veritat tot allò que somnia. Si ho creu endins del seu cor...

La policia el va trobar nu i amb el penis, que havia estat dissecat, escampat al seu voltant.

Sense cap motiu, marxa. Escolta Sigur Rós i desapareix del món. El carrer és nevat, buit de gent, que deu estar-se a casa amb la llar de foc encesa. Amb un zumzeig en les oïdes jugarà eternament (*) i el sol cau en l’horitzó, crepuscle rogenc que deixa el fred de la imminent nevada i la música no desapareix. Tot i trobar-se a una remota ciutat enmig del no-res, que no reconeix ja. A la seva Suècia natal. Es crea un microcosmos personal, on la canalla és feliç i ell se sap estimat per algú, on la perfecció existeix inclús quan tot és negre amb la foscor de la depressió. I camina sense direcció aparent però sap cap a on va. Carrers deserts i fanals a punt d’encendre’s. La seva barriada queda enrere. Si troba cap individu ara no el reconeixerà. Els flocs de neu cauen de forma uniforme, els mira i els troba perfectes. Perfectes com la seva deformitat. Aquest cervell seu que no para de crear pensaments, intermitències de la coherència, un boig canta dins del seu cap. El fred extrem no el congela i no calla, crida i gemega, entre les parets del seu crani, el vol mossegar, el coneix, no s’aturarà, no callarà, ell és l’únic d’emmudir aquest cabró que el turmenta i li perfora els timpans, aquesta angoixa constant que li remou les entranyes fins a la sacietat. I jau dins seu i es revolca entre els seus pensaments ordenats i la canalla que és feliç omple de xiscles les estances del seu interior, tots juguen amb ell, eternament, com repeteix Sigur Rós. I per això ha marxat. Sense motiu. Sense cap motiu. Cap al llac gelat. Amb els patins, sense aixecar sospites. El fred ho ha glaçat tot excepte els llocs que sap. Forats enmig del gel com els forats que tothom diu que té dins del cap, per on s’escolen i rodolen la tristesa i la melangia, la pluja i la neu. Follia, bogeria, demència. La que pateix el món. I els pares el vigilen, volen saber què fa en cada moment, com si hagués de justificar cada alenada que respira. I hi ha massa paraules escampades, parlen sense sentit, sense raó ni coneixement. Rumors que el minen, amargor que l’anul·la. Ell se’n vol protegir. Al fons del llac hi ha la fi del zumzeig juganer, el silenci i la pau...

(*)Með suð í eyrum við spilum endalaust
[Amb el zumzeig a les oïdes juguem eternament, nom del darrer disc de Sigur Rós]

Terra cremada, mort, destrucció, l'hivern és cruel, i els flocs de neu. Infinita caiguda de neu que gela els ànims i les ànimes. Assolament, rostolls i camps erms, ruïnes fins on pot abastar la vista, fins a l’horitzó, que fumeja, roig de mort, negre de cruesa, i la fam i el dolor i els cadàvers, des d’ancians veterans a tendra canalla que no coneix encara la vida. Neu i neu i muntanyes glaçades, planície isolada enmig de la devastació. Plors que són vans, braços que suporten els ferits i els arrosseguen, cap a la llum que no existeix aquí, cap al buit.

Terra cremada, i a les meves espatlles hi ha els esperits dels soldats que han combatut per mi i han perit, sang i vísceres, absència de coratge, pendent per on rodola l’esperança i mans clivellades que recol•lecten els fruits de la pols; no hi ha queviures i l’aigua, ja escadussera, és putrefacta com la cobdícia de conquestes. Ombra, judici de la consciència, gruta insondable de tenebres intactes, el meu nom m’és desconegut ara. I la darrera plaga em segueix, desert interior.

On són els meus homes, on és la meva dignitat? Enterrats sota la neu, aquesta neu que s’amuntega en els camins i ens deixa dins del laberint de la perdició on només hi ha una sortida: la pròpia vida. Cauen un a un i les seves vides es barregen amb la meva agonia de no poder morir immediatament. He de suportar crits i dolor aliens, justícia. Reclamaran justícia quan sàpiguen que sóc botxí en lloc d’Emperador. Mort i més mort i restes de la derrota per on passi...

Es lleva sol en la seva cambra personal. Només un malson, que ja fa setmanes que es repeteix. Ha sentit la ferocitat del pànic dins seu, com un pes enorme que no desapareix ni quan desperta. Abans de reunir-se amb els generals ha de refer-se del tràngol d’aquest somni incessant. No poden veure’l dubtar perquè tenen fe en la seva estratègia, fins i tot en la difícil campanya contra Rússia, confien cegament en ell, en Napoleó Bonaparte, l’estratega per excel·lència, l’home capaç de conquerir el món sencer i de dominar-lo.

La Ramona està farta de fregar i recollir la merda dels altres incrustada en els terratzos que no s’estova si no s’agenolla i s’hi deixa la pell. Desil•lusionada perquè les expectatives de futur no s’han assolit malgrat haver abandonat el seu país en ple caos postdictatorial. I sap que el simple fet de ser dona tampoc no l’ajuda gaire. Però el que realment li ha barrat tots els camins de prosperitat és que sigui immigrant

És el dia de Nadal de 1999, avui se celebren els 10 anys de l’execució de Nicolae Ceauşescu però no se n’alegra pas.Va ser educada sota el Règim Comunista, gràcies al qual va aconseguir el doctorat en Filologia Grega i Eslava. Dues carreres que encara no ha pogut convalidar a Espanya, on hi arribà amb una mà davant i una darrere ja fa set anys. La Ramona té trenta-cinc anys però el seu cos s’ha deformat a causa de les pèssimes condicions laborals. Qui la veu pel carrer i no la coneix pensa que és una dona que ja ha arribat a la cinquantena. Els cabells canosos i escassos, roba fosca com la foscor que l’envolta, unes ulleres que no serveixen de gaire contra les cataractes que s’han manifestat precoçment pels vapors que desprenen els productes que ha de fer servir d’habitud. Ha desistit de quasi tot. Sap que la malastrugança la persegueix des que va trepitjar aquest país: un fill mort, el marit alcohòlic, que la va abandonar per una noia similar a ella abans de degradar-se físicament, la pèrdua de tots els estalvis aconseguits al seu país en travessar la frontera...

La Ramona s’atura davant del mirall del servei de senyores. El palpa perquè no el distingeix. Massa fosc. Però el passadís de l’hospital és blanc, ben il•luminat i amb una blancor asèptica que fa mal als ulls de tan clara. Però els seus cristal•lins només veuen negror, llòbregues parets, desorientació. Un malson del què no en desperta, el dia a dia és aquesta demacrada vida seva, que ja no té sentit. Amb el drap humitejat de líquid per als vidres, neteja la lluna que creu veure bruta però la deixa pitjor encara quan acaba. Ja l’han advertida sobre els borrissol darrere de les portes o de detergent mal aclarit a les piques o de restes de defecacions a les tasses. Són primmirats en la higiene: es tracta d’un hospital important, on l’afluència de visitants i pacients no minva fàcilment, però cal ser curosos amb aquestes coses.

Fa dies que la Ramona no veu la llum del sol, ni la real ni la figurada. Aquest sutge que s’ha escampat dins seu fins que li ha tenyit l’ànima de rancúnia i de tristesa. Aquest vel que li tapa els ulls per moltes diòptries que dugui a les ulleres, que ja sobrepassen una mida normal. Se sent cansada, desolada, sola, sense forces. Només amb les justes per tancar-se dins d’un dels lavabos amb l’ampolla de salfumant. Un esforç més i tornarà a sentir-se lliure i feliç, i podrà veure la sortida de sol al litoral de la Mar Negra, d’on prové, al judet de Constanţa…